Andreu González: “El que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix”

1484
L'escriptor martorellenc Andreu González, a la Biblioteca

“De moment, 20 llibres”, explica ell mateix, en la seva biografia del Twitter. L’escriptor martorellenc Andreu González (l’Hospitalet de Llobregat, 1974) és tan prolífic com eclèctic: escriu poesia, novel·la històrica, assaigs amb molta conya, relats, ressenyes, crítiques, articles d’opinió i tuits. Incombustible, González també és el pare de dues nenes guapíssimes, i el filòleg responsable del Servei Local de Català de Martorell. Aquest mes publica el poemari Epigrames de Telobis (Meteora, 2017), que es va endur el premi Narcís Lunes i Boloix de Sant Vicenç dels Horts de 2016.

─Un cop llegits els 61 epigrames, trobo que no és un llibre gaire alegre.

─Segons Marcial, hi havia diferents tipus d’epigrames: mel, acetum, sal, fel. En els meus hi ha poca mel i força fel. I sal i corrosió. Segur que és una poesia que descol·loca, si estàs avesat a llegir-ne de més lírica. Són fiblades, atzagaiades o gotetes de mel, segons el cas.

─Aquest format autoimposat, l’epigrama, ha estat més com una cotilla que et limitava o com una trava fèrtil, a l’estil oulipià? 

─Més aviat això segon. Quan començo a escriure epigrames, n’escric a raig. Em poso en mode epigrames, per dir-ho així, i me’n venen al cap a tothora. El llibre sencer, en una primera versió, el vaig enllestir en menys d’un mes. Si a qui sigui li dius que escrigui sobre el que vulgui, sovint es perd. Les restriccions, paradoxalment, esperonen la creativitat.

─“Telobis”, perquè tots van ser pensats i escrits aquí?

─Hi ha una dada molt bèstia: tots els meus llibres els he escrit a Martorell. Tots. I ja en porto 20. Jo ja escrivia a l’Hospitalet, però era un autor inèdit. No sé què ho va fer que a Martorell hi vaig trobar el desllorigador de la creativitat literària: el fet de marxar de casa dels pares, el matrimoni, la independència econòmica… Crec que li devia aquest petit homenatge a una població on no vaig néixer, però que és casa meva. A més, he deixat el nom Telobis perquè sempre hi haurà algú que descobrirà gràcies al llibre la vinculació que té aquest topònim amb Martorell.

─Toques quasi tots els gèneres. Encara t’estàs buscant o senzillament ets un artesà tot-terreny de les lletres?

─No soc un gran teòric de res. M’agrada la propaganda pel fet. Quan badava, mos pares em deien una dita que algun cop repeteixo a mes filles, encara que l’he d’explicar molt, perquè si no, és com si els parlés en xinès: “Dímelo hilando”. És a dir, que no t’aturis, que el que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix. Quan deixes de pedalar, caus. M’agrada pensar que sé escriure moltes coses, per bé que intueixo que les distàncies curtes (articles, poemes i contes) m’escauen més. Els gèneres menys comercials, vaja.

─Escrivint tant, es pot viure d’escriure?

─Per a mi, escriure no és una afició, sinó una manera de viure. Dir-ne hobby, doncs, es queda massa curt. Però davant l’optimisme de la voluntat sempre hi ha la cara de pomes agres de la raó. La crisi econòmica ha escapçat moltes vocacions literàries i encara haurem de veure si ha arramblat la meva. Durant uns anys vaig ser un escriptor semiprofessional, amb una agent literària i tota la pesca. Un autor dels que es paguen una part de la hipoteca amb els guanys dels llibres, per entendre’ns. Ara mateix, però, soc més a prop de l’amateurisme que de la professionalització. Per intentar posar-me en òrbita de nou, torno a tenir agent: el Santi Baró, d’Èxit. El mateix que el Jesús Lana, vaja. Crec que és un bon recomençament.

─Comences fort. En el primer epigrama dius que “ja que no són prou bons, / almenys sí que són breus”. Sense ironia no hi ha poesia? O no és ironia?

─Bé, és una captatio benevolentiae. Un tòpic, en el bon sentit de la paraula: un lloc de sedimentació temàtica, un tema al qual recórrer. Però sí que transmet una mica la idea de la musa amb texans a la qual deia encomanar-se García Montero. La meva és una poesia amb una impossible propensió al mite (Gil de Biedma dixit) i que no es vol prendre gaire seriosament a si mateixa.

─Parles de deixar d’assistir a recitals poètics pel “quid pro quo del compromís” i de com dir-li a un amic que el que escriu no t’emociona. Tant dur és ser i estar entre escriptors?

─Segur que hi ha coses pitjors a la vida. Però l’amic Josep Carol em va dir un cop alguna cosa així com que la literatura era meravellosa i el món literari, un femer. Hi estic força d’acord. Com li dius a un amic que no t’agrada el que escriu?

─També reben els que diuen que són d’esquerres però s’han aburgesat; els garrepes; els emprenedors que emprenen moltes coses i no acaben mai res…

─Sí, és clar. Mai no es diu a qui es refereix cada poema, però quan l’escric gairebé sempre tinc al cap una persona. Òbviament, si em preguntessin si va per en tal o en tal altre, ho negaré tot si no és sota tortura. Això a banda, també hi ha alguns epigrames que me’ls dirigeixo a mi, però tampoc no diré quins són.

─Fins i tot tu, acabes llepant: ”Et tens massa avorrit: / et saps massa els teus trucs”, escrius.  

─Veus? Aquest sí que parla de mi. Francesc Pujols sempre deia que ell no abandonà la poesia, que la poesia l’abandonà a ell. Em sembla molt ben expressat. Altres autors han passat per silencis poètics prolongats. De fet, entre l’any 2008 i el 2016 només vaig escriure un llibre de poemes: aquest. Va haver-hi un moment que em va espantar la idea que els lectors pensessin: “Oh, no! Un altre cop els versos de la màquina de fer xurros de l’Andreu González”. El domini de l’ofici pot tenir com a contrapartida la pèrdua de frescor, trobar-se repetint fórmules efectives però que ja havies assajat. És allò de fer com Kubrick (ara una pel·lícula antibèl·lica, ara una d’històrica, ara una de por, ara una distòpia, etc.) o bé encasellar-te. Així que vaig optar per dirigir les meves energies cap a altres gèneres i callar en l’àmbit poètic.

─Hi ha un reconeixement a qui s’ho mereix, com el Mario Soria, que “pinta des dels catorze / tothora, cada dia”.

─És un pintor admirable. Un dia em va deixar entrevistar-lo al seu estudi i em va impactar. A vegades pengem etiquetes amb frivolitat (“en tal és pintor, en tal altre és escriptor”) a partir de declaracions d’intencions. Però els artistes de debò, els que no esperen a ningú per emprendre, ni les subvencions ni els elogis, no descansen, no ho saben fer.

─També hi surten “dos motius / per prosseguir endavant. / Tots dos amb nom de dona, / tots dos amb nom de filla”.

─Sempre dic que el moment més feliç de la meva vida va ser cap a les 2 del migdia del 24 de juliol de 2007, quan la meva filla gran va treure el caparró del ventre de sa mare. A partir d’aquell dia he seguit viu, però el meu moment vital més àlgid va ser aquell. No és un assumpte que es pugui racionalitzar. És el moment de la incerta glòria, fugissera com el raig de sol d’abril. Quan tens la primera criatura, la vida t’atropella, t’aparta del seu camí i passes a ser un actor secundari. Important, però secundari.

─El dia abans que el Barça protagonitzés la remuntada més sonada de la història de la Champions, algú preguntava a les xarxes socials: “En què teniu menys fe, en la remuntada o en el Procés?”. Tu que has escrit 100 motius per ser del Barça i Herois indepes, els veritables impulsors del Procés, amb en Jordi Calvís, ¿com ho veus, tot plegat?

─Permet-me guardar silenci: no cal donar gaires pistes als rivals polítics. Quan s’equivoquen, cal deixar-los fer. Crec que Catalunya ho té relativament ben encarrilat per esdevenir un Estat independent en un termini curt i que això ens permetrà començar a redreçar algunes anomalies en els àmbits de la llengua i la cultura, que són els que a mi m’interessen més. Algú va dir que per conquerir cal treballar un temps, aguantar un temps, creure-hi sempre i no retrocedir mai. Canviem conquerir per reeixir en un propòsit polític col·lectiu. Si som capaços de resistir durant un cert temps, ens en sortirem. Però cal picar pedra, no defallir i no recular.

─Fas balanç: “Has tastat el fracàs / i el gust d’indiferència. / Has fet també turisme / per un èxit discret. / Tornes a la cruïlla: / quin camí vols triar?”. I doncs?

─Jo he venut uns 50.000 llibres en 10 anys. Això és poc o és molt? Doncs depèn del punt de comparació. Si hagués cobrat 2 o 3 € per exemplar, seria fantàstic. Però no és així. De tota la cadena de persones que intervenen en la publicació d’un llibre, l’autor és qui ho té més magre per guanyar-s’hi la vida. Algunes novel·les meves s’han  venut força. El futur, sempre incert, encara l’estic escrivint. El novembre trauré un llibre que aborda la meva visió de la situació del català. També és possible que em publiquin un llibre de relats que està mirat i remirat. Amb cada lectura i correcció ha crescut una mica i diria que és el millor que he escrit mai. Després de les vacances d’estiu em posaré amb una novel·la sobre un personatge famosíssim que espero saber escriure. I tinc dos o tres llibres escrits fa temps que no em faria res que me’ls publiquessin. Hi ha cap editor llegint aquesta entrevista? Parlem-ne.

 

*Andreu González presentarà el poemari Epigrames de Telobis (Meteora, 2017) a la Biblioteca Municipal Les Voltes de Sant Vicenç dels Horts, el proper divendres 21 d’abril a les 19.30h, en un acte que inclourà tertúlia i recital amb Jordi Boladeras.

Epigrames de Telobis, d’Andreu González