L’escriptor i tècnic de Normalització Lingüística del Servei Local de Català de Martorell, Andreu González Castro, acaba de publicar Manual d’autoajuda per a catalanoparlants. A través del llibre, publicat per Cossetània Edicions, l’autor fa una crida a la mobilització dels catalanoparlants en relació a l’ús de la seva llengua, tant als iniciats o aprenents com a aquells que la tenen com a llengua pròpia assumida.
En les societats actuals, les llengües amb bona salut són les que tenen un oral fort i presència en els mitjans de comunicació de masses. Sota aquesta premissa, l’assaig aporta arguments i eines per desmuntar prejudicis lingüístics i exercir la fidelitat lingüística, una pràctica que assegura la viabilitat futura de la llengua catalana, i també hi ha la diagnosi de la situació present de la llengua.
Com és aquest ‘Manual d’autoajuda per a catalanoparlants’?
És un llibre de divulgació sociolingüística. Les llengües tenen una salut. El català, ni s’està morint, ni té una salut de ferro. Té amenaces i això és el què intento explicar en aquest llibre. Sent una llengua minoritzada té propietats de llengües que no ho estan. És a dir, hi ha poques llengües minoritzades al món que siguin vehiculars a l’ensenyament o que tinguin uns mitjans de comunicació potents. Procuro explicar aquesta situació i donar eines per passar de la consciència a l’afirmació, i posar en pràctica aquesta fidelitat lingüística.
En què t’hi has fixat per fer el diagnòstic?
Hi ha diagnòstics intuïtius, destralers i més oficials. Explico que a Catalunya no s’ha trencat la transmissió de pares a fills, com passa a la Catalunya Nord o a França. Incloc 10 anècdotes que m’han passat com a catalanoparlant fidel. Afegeixo un diagnòstic més científic, del sociolingüista Francesc Xavier Vila, amb contrapesos positius i negatius; i un altre del company de Normalització Lingüística Ismael Calvet sobre per què hi ha gent que no gosa fer aquesta fidelització lingüística.
Per què?
Ell parla del frontisme d’algunes persones. Quan veus una certa agressivitat, respondre de manera calmada no és fàcil. Davant d’aquesta hostilitat, quan hi ha un conflicte lingüístic, hi ha una llengua dominadora i una de dominada. Els parlants de les llengües recessives acostumen a cedir perquè estan bilingüitzats. Aquest frontisme fa que molts catalanoparlants no gosin fer bilingüisme passiu, que cadascú parli la seva llengua.
Com vas pensar de fer aquest tipus de llibre?
Cossetània té una col·lecció que es diu De 100 en 100, en la què hi vaig participar amb 100 motius per ser del Barça i no ser del Madrid. Se’m va acudir escriure 100 motius per ser catalanoparlant, però l’editorial no ho va acabar de veure. Li vaig donar una volta, i vaig pensar que plantejar-lo com un llibre fals d’autoajuda o un llibre de sociolingüística explicat amb un llenguatge entenedor podria tenir sentit. De fet, el llibre comença com un manual d’autoajuda: explico la meva història d’adopció del català.
Com a responsable del Servei Local de Català, creus que hi ha interès per aprendre la nostra llengua?
Hi ha interessos parcials d’algunes persones per aprendre la llengua, no ens hem d’enganyar. És gent a la qual acreditar que han après català els ajuda a l’arrelament, des d’un punt de vista administratiu. Hi ha persones que volen progressar a la feina i s’adonen que el català els ajuda. Mares que ensenyen a fer els deures als fills i tenen la necessitat d’aprendre’l. Una part de la població estrangera no l’aprendrà mai pels nostres propis prejudicis lingüístics. No hi ha res a la cara d’una persona marroquina que digui que no sap parlar català i sí castellà.
