El dramaturg, narrador i poeta Marc Artigau va presentar dissabte a la Biblioteca Martorell La vigília, novel·la amb la qual recentment ha guanyat el 51è Premi Josep Pla. La xerrada a Martorell formava part d’un acte d’Òmnium Cultural que reunia les diverses seccions del Baix Llobregat Nord per posar el punt i final a la temporada d’activitats.
Nascut l’any 1984, Artigau és llicenciat en direcció escènica i dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Ha cultivat el gènere del teatre des de la posició d’escriptor, de director i de dramaturg, ha estrenat diversos muntatges -entre d’altres escenaris, al Teatre Nacional de Catalunya (TNC)-, i ha obtingut diversos reconeixements.
Premis que també li han arribat per la vessant poètica com a autor de diversos poemaris. I pel que fa a la narrativa, ha cultivat el relat curt -contes que, entre d’altres canals, s’escolten cada dia al programa El món a RAC1- i la novel·la infantil i juvenil. Després de coescriure Un home cau (2017) i Els coloms de la Boqueria (2018) amb el periodista Jordi Basté, ara ha fet el pas en solitari vers la novel·la d’adults amb La vigília. A la següent entrevista, Artigau desgrana alguns aspectes de l’obra i de la seva polifacètica trajectòria.
Aquesta és la teva primera aventura en solitari pel que fa a la novel·la d’adults. Com ha anat l’experiència?
Molt bé, jo venia de publicar dues novel·les: una d’infantil, Els perseguidors de paraules, i una de juvenil, La cova dels dies. I feia temps que tenia ganes d’atrevir-me amb una història més gran i tot sol. Aquest procés d’escriptura neix fa 3 anys i fins i tot els primers esbossos són previs la primera novel·la amb el Jordi Basté. I durant aquest temps l’he estat escrivint i reescrivint, abans de presentar-la i tenir la sort de guanyar el Josep Pla.
Què trobarà el lector a La vigília?
És molt difícil, a vegades, descriure el que un escriu. La vigília és una novel·la que passa per molts llocs, i que parteix d’un argument que sembla molt senzill: una dona, la Cèlia, que encarrega a un escriptor de contes a la ràdio una biografia. Però no és una biografia corrent, sinó una que amb el temps es vagi adaptant als desitjos reals d’ella, com a dona que ha tingut alegries i penes. La Cèlia vol que la seva biografia, quan la llegeixi, sigui tot el contrari: un lloc divertit, alegre, feliç. Això que sembla un encàrrec innocent, tot i que una mica estrany, amaga un altre objectiu que el lector anirà descobrint a mesura que avancen els capítols.
Hi ha un punt de misteri, doncs?
Sí, però no és una novel·la de gènere com a tal, de les que expliquen un enigma o un assassinat, no va ben bé d’això. Passa a Barcelona, avui, ara i aquí, i hi ha dues històries que, aparentment, semblen no tenir res a veure. Però el lector, de mica en mica, trobarà una història dins una altra.
D’alguna manera, vols mostrar que no cal que una història enganxi al lector a partir d’un assassinat o gran esdeveniment?
Completament. De fet, si l’escriptura flueix, el lector en vol més i avança, i no hem de ser esclaus d’un fet com ara un assassinat. I m’agraden molt les novel·les d’assassinats i el gènere negre, l’he treballat. Però aquesta no va d’això. He fet teatre, poesia o relat, i m’agrada explicar històries de maneres molt diferents. I també volia fer una novel·la en la qual, aparentment, sembla que no passi res, però amb la idea que el lector, després d’un capítol, tingui ganes de continuar amb el següent.
Dius que La vigília s’ha cuinat a foc lent, en tres anys. És un marge de temps adequat per escriure una novel·la?
Per mi sí. En relació amb això, ara m’estic llegint el llibre Escriure, de Stephen King i traduït pel Martí Salas, i diu que el redactat de la novel·la s’ha de fer en una estació de l’any, en 3 mesos. Suposo que hi ha moltes maneres de fer, però a mi la que em funciona és anar a poc a poc.
Altres gèneres que també cultives sí que exigeixen més immediatesa…
Jo faig contes a RAC1 cada matí i la urgència de l’escriptura ja la tinc per aquesta vessant de la meva feina. Aleshores, amb les novel·les, tinc un marge de temps més ampli i puc estar més tranquil. M’agrada més gaudir fins i tot de tardes en les quals no passa res, en les que llegeixes i prens notes sobre per on pot anar la història i no ho acabes de trobar…i et dius que no passa res, que ja ho trobaré! Per mi sí que és important el temps.
Un dels dos protagonistes és el Raimon, qui rep l’encàrrec de la Cèlia d’escriure la seva biografia. Ell escriu microrelats com tu. És casual o intencionat?
No és casual en tant que és la meva feina, i començo a escriure la novel·la a partir de la idea que un contista a la ràdio va rebent cartes dels oients en les que opinen, feliciten o s’enfaden, i la idea neix de què passaria si un d’aquests oients li fes un encàrrec al contista. En aquest punt comença la ficció i el punt de partida, i la ficció és el joc.
Ets molt jove però ja has cultivat molts gèneres: la poesia, el conte, el teatre, la novel·la… Amb quin et trobes més còmode escrivint?
No ho sé! És una pregunta que no sé respondre mai! Al principi va ser la poesia, durant una època va ser el teatre i ara estic treballant molt en prosa i narrativa. És com triar a qui estimes més, si al pare o a la mare. Hi ha dies que al pare i hi ha dies que a la mare!
En tot cas, el procés creatiu és molt diferent…
Oh, i tant! Hi ha gent que em pregunta per què no faig una versió teatral, de La vigília. I la resposta és perquè la vaig pensar d’aquesta manera i només la sé explicar d’aquesta manera. Deia l’escriptor uruguaià Mario Benedetti que en escriure El verdugo li havia donat moltes voltes abans d’acabar-la, i que uns amics li van dir que no era una novel·la, sinó una obra de teatre, i que la plantegés així. I Benedetti va escriure Pedro y el capitán, obra de teatre que durant molt de temps s’ha representat a molts països. Per tant, contingut i forma és un dels grans debats. Quan escric novel·la la respiro i treballo d’una manera concreta, i quan escric teatre, d’una altra.
I són molt diferents?
La novel·la és, en molts aspectes, molt més solitària que el teatre. Avui en dia és molt difícil pensar en un autor de teatre tancat a les golfes d’un barri perdut de París, escrivint amb una ploma i pensant que allò que escriu va a missa. La cosa no va així: l’escriptura teatral va molt més amb la comunió a escena, amb el treball amb els actors i director. De cada obra de teatre que he escrit, el text que he portat als assajos el primer dia no acaba sent el que s’estrena, perquè es poden canviar frases o escenes… És un treball molt més comunitari que la novel·la. Amb aquesta darrera, només discuteixes amb l’editor.
Es recorda la teva frase a la gala del Josep Pla: “Sento tristesa i ràbia per viure en un país on hi ha presos polítics i on el govern de la Generalitat està exiliat”, i la reacció de l’alcaldable barceloní Manuel Valls que, segons testimonis, va dir-te “pesat” en veu alta. Vas explicar dissabte a l’acte d’Òmnium que no amagues el teu posicionament…
Vivim una situació completament injusta. La meva feina és ser escriptor i explicar històries, mentre que la feina del senyor Valls és una altra, i va fer el que suposo que va fer perquè li devia donar rèdit. La veritat és que tampoc m’interessa molt saber quines van ser les seves motivacions. Continuo pensant que La vigília va de la capacitat de reescriure els records, però això és literatura. En canvi, d’aquí a uns quants anys, quan mirem enrere, no podrem reescriure el que està passant i sentirem molta vergonya de pensar que en aquest país hi ha hagut presos polítics i un govern a l’exili.
Parlem de Sant Jordi, data molt important per la literatura del país. Tens expectatives que La vigília pugui ser una de les obres més venudes?
No, no ho crec pas. Sóc feliç sabent que s’ha venut i que se segueix venent molt bé, que la gent l’està llegint i rebent molts missatges bonics per part dels lectors. I això és l’èxit, fer el que a un li agrada, com li agrada i quan li agrada.
En tot cas, un desig per a aquesta nova creació?
Tant de bo La vigília la llegeixi el màxim de gent possible, però mai pensant en les llistes de venuts, en les que no hi crec gaire. Mai enfoco l’escriptura des d’una competició, no l’entenc i no m’interessa. Potser a certs sectors sí que els interessa, però jo sóc molt nou en tot això. Vaig signar molts llibres amb el Jordi Basté quan va sortir Un home cau, i l’any passat, quan vaig presentar una novel·la juvenil i vaig signar molts menys llibres, vaig ser igual de feliç. I si me’n deixen escriure un altre estaré molt content.
Projectes presents i futurs?
Estic fent teatre, una adaptació i traducció de La Tienda de los Horrores, espectacle de l’Àngel Llacer i del Manu Guix, i també un espectacle amb el Juan Carlos Martel per al Teatre Lliure al Festival Grec que es diu Casting Julieta. Quant a novel·la, al setembre trec el llibre de contes que faig cada matí a RAC1, una mena d’antologia amb il·lustracions de Miguel Gallardo i amb poemes, i estic molt content de com està quedant. També estic escrivint altres coses, però encara no sé cap a on aniran, que és la part més divertida.
