Carme Altayó és consultora experta en avaluació de projectes de cooperació, especialment a la República Democràtica del Congo, i membre de Justícia i Pau. El 16 de maig va passar pel Foment per fer la xerrada ‘Minerals del conflicte. Esclaus del mòbil’, organitzada per l’Associació Social i Cristiana de Voluntaris de Presons (ASCVP) i l’Associació per a la Integració i Reinserció de Persones Socialment Vulnerables o en Situació d’Exclusió Social (PERSOVUSES).
La conferència va anar acompanyada del passi documental Sang al mòbil, del periodista danès Frank Poulsen, a través del qual es denuncia la relació entre la guerra civil al Congo i els telèfons mòbils que fem servir.
Carme Altayó va explicar com la regió est del Congo viu, des de fa més de 20 anys, el conflicte armat més mortífer des de la Segona Guerra Mundial i la vulneració sistemàtica dels drets humans, amb milions de persones malvivint en situació d’extrema pobresa.
La situació, segons va afirmar Altayó, s’ha vist agreujada per les disputes pel control dels recursos minerals de la zona, especialment els anomenats minerals de conflicte (la cassiterita, el coltan, la wolframita i l’or) dels quals s’extrauen els 3TG: tungstè, tàntal, estany i or, que s’utilitzen per fabricar telèfons mòbils, tauletes, ordinadors i altres aparells tecnològics.
L’extracció d’aquests minerals s’ha sotmès en els darrers 10 anys a algunes iniciatives de regulació per tal de millorar la situació de respecte als drets humans, la fi de l’economia de guerra, l’estabilització del país i el seu progrés.
Quin missatge vols transmetre als assistents a aquesta conferència?
Parlem de la situació de vulneració de drets humans que es produeix a la República Democràtica del Congo, com a exemple del que passa a molts altres països, on aquesta vulneració està vinculada a l’explotació dels seus recursos naturals. En el cas del Congo, parlem del coltan, un mineral que s’utilitza per fabricar els condensadors dels telèfons mòbils i molts altres aparells electrònics. Tractem com es fa aquesta explotació, quins efectes té sobre la població local i què podem fer com a consumidors per tal d’exigir als governs i a les empreses que aquesta vulneració de drets es modifiqui. Que s’estableixin lleis per pressionar i tenir una implicació directa en el canvi d’aquesta situació.
Quina és la situació actual a República del Congo?
És un país que, a part del coltan, té grans reserves naturals a tots els nivells. Té la regió de boscos més grans del món, després de Brasil. Té or, diamants i gas natural, però la seva població viu en situació d’extrema pobresa. Entre el 60 i el 80% de les reserves mundials de coltan estan en aquest país, però l’explotació es fa de manera artesanal, no industrial, és a dir, amb unes condicions molt bàsiques: a pic i pala, i baixant als pous en condicions totals d’inseguretat. L’explotació d’aquest mineral està vinculada, des de fa més de 20 anys, a la situació de conflicte armat que hi ha a la zona.
Però és un dels conflictes del que menys se’n parla.
Sí, però és el que s’ha cobrat més morts, després de la Segona Guerra Mundial, més de cinc milions. Un conflicte que es manté encara avui dia. La població viu l’extrema pobresa i l’extrema violència, sobretot les dones. És el país on hi ha més violacions de tot el món. De fet, l’any passat li van donar el Premi Nobel de la Pau al Dr. Denis Mukwege que treballa allà les dones del país afectades per aquestes violacions. La seva població, tot i tenir tota aquesta riquesa natural, viu en l’extrema pobresa.
Què cal fer per revertir la situació?
Cal establir un control i una normativa sobre l’extracció dels minerals. La major part d’aquests minerals surten fraudulentament per les fronteres d’Uganda i Ruanda. Si mirem les estadístiques, aquestes diuen que la majoria de coltan prové de Ruanda, un país petit que no en té. Això fa que tota la riquesa que hauria de quedar a El Congo, en sortir de manera fraudulenta, sense pagar impostos ni taxes, no beneficia la població local, sinó als comerciants que fan aquest comerç il·legal, a les autoritats implicades, i a les empreses locals i internacionals que el realitzen.
I els consumidors, què poden fer?
Nosaltres fem campanyes des de fa molt temps amb organitzacions catalanes, espanyoles i europees. Hi ha hagut alguns canvis i podem dir que s’ha avançat una mica, però hem de seguir amb la pressió als nostres governs i a les empreses de telèfons mòbils. L’any 2015 va haver-hi tot un debat a nivell europeu per establir una llei que regulés l’exportació dels minerals, la manera com s’hi havien d’extreure, i per imposar a les empreses mecanismes de transparència i traçabilitat. Aquesta llei, que havia d’aprovar el Parlament Europeu, no va tirar endavant. Espanya i altres governs van votar-hi en contra. Finalment, aquesta llei d’obligatorietat cap a les empreses s’ha quedat en un no res: qui vulgui que ho faci i qui no ho vulgui que no ho faci. Aquí està el que podem fer.
Hem de canviar els nostres hàbits de consum. Quan comprem un aparell electrònic no ens preocupem del que hi ha al darrere. Ens interessa que sigui l’últim model o que faci les millors fotos… Sobretot amb el jovent hem de treballar molt aquest consum responsable. Hem de valorar els aparells per les seves capacitats, però també pel cost de la seva producció i pels impactes humans i mediambientals.
Àfrica, en aquest cas, té un doble impacte amb els telèfons mòbils.
Sí, l’obsolescència programada fa que al cap de dos anys aquell mòbil ja no es pot utilitzar. On va? Torna al continent africà per intentar reciclar els materials, amb els corresponents impactes tòxics per l’ambient i per la població. El cicle torna a tancar-se de manera que nosaltres ens beneficiem d’uns productes i d’una tecnologia sense saber realment el que hi ha darrere de tot això i a qui està perjudicant.
