Carme Hinojosa Puiggròs és educadora del Centre d’Educació Especial El Pontarró des de fa 47 anys. Amb només 17 va quedar atrapada per la pedagogia de l’escola i des de llavors no s’hi ha allunyat mai. Aquest curs coincideix el 50è aniversari d’El Pontarró amb la seva jubilació. Parla amb l’amor i la passió inevitable de qui porta gairebé mig segle creient en un projecte que és la seva vocació. Assegura que El Pontarró ha estat escola de vida per ella.
Fa 47 anys que ets educadora a El Pontarró, com vius aquest 50è aniversari?
És molt especial perquè coincideix amb la meva jubilació, l’estic fent parcial, i això ja em connecta amb quan vaig entrar, però el fet que coincideixi amb la celebració dels 50 doncs ha fet que se m’activessin molts records, noms i imatges.
Al teu discurs vas explicar l’experiència dels nois i noies amb els autos de xoc, com va ser?
Se celebrava la Fira de Martorell i els alumnes hi van anar, van trobar l’atracció dels autos de xoc, vam parlar amb els responsables i hi van poder pujar. Quan van arribar a l’escola estaven molt emocionats. L’activitat posterior va ser anar a la Sala d’Expressió, on hi havia tota mena de material, i es van construir els seus propis autos de xoc amb rodes, roba i cartró. Van tornar a reviure l’experiència i és a partir d’aquí que es feien els aprenentatges: des de les vivències directes viscudes en la pròpia pell. Jo llavors tenia 17 anys, era molt jove, i per mi allò va ser una cosa única. La meva vivència amb l’escola era la clàssica. En canvi allò era molt màgic, va ser el que em va enamorar del Pontarró.
Aquest era l’inici d’una intenció pedagògica que ja teníeu. Pensàveu que després de tants anys arribaríeu fins aquí?
Ha anat evolucionant, cada any i cada dia és diferent, no és una repetició, és viure el dia a dia i adaptar-te al que es requereix en cada moment. A més a més, durant molts anys, i encara ara, ha estat molt important posar paraules a tot allò que cadascú creu que ha de ser, compartir amb els professionals i que surti un resultat d’aquest diàleg.
Què aporta la creativitat als alumnes?
Els nostres alumnes necessiten uns hàbits molt concrets. Els rituals són importants perquè els situen i els donen seguretat, però amb els rituals no hi ha suficient. La curiositat i la creativitat és el que ens dóna la possibilitat de créixer. Jo tinc la sensació que he après més del que he ensenyat, d’alguna manera tenia una imatge de “tu ensenyes i els alumnes aprenen”, però el Pontarró ha estat una escola de vida per a mi, perquè no ha estat això. He aprés moltíssim de coses que segur que me’n feien falta: la capacitat d’espera, l’empatia, l’escolta… Tot això m’ho han ensenyat els alumnes.
Què creus que va aportar el nou centre d’El Pontarró de Can Cases? Com vau viure l’inici de la nova etapa?
Jo si penso en l’escola, penso en l’altra escola, hi ha l’essència. Vam fer un tancament molt bonic. Diuen que quan has d’obrir una porta has de deixar les altres ben tancades perquè sinó no quedes a gust, i això vam fer. Vam venir aquí amb il·lusió. Aquesta escola ens ha donat més possibilitats perquè l’espai ho permet. A mi em va costar marxar de l’escola de tota la vida, a Can Cases era una cosa molt maca, però que no sentia. El que és cert és que les persones de seguida vestim els llocs amb la nostra energia. Potser al principi ens semblava més freda, però ara ja hi ha el caliu. L’essència d’allà també la vam portar cap aquí.
Ara que et jubiles, cap a on creus que va El Pontarró?
Cap endavant. És maco mirar enrere, perquè és d’on venim, i donar les gràcies per tot el que hem rebut dels nostres companys, de les famílies, dels alumnes i de tothom, però l’escola va cap endavant, a adaptar-se als temps que vinguin.
