Es jubila Dolors Cuartero, la primera dona martorellenca a la Policia Local

382
Dolors Cuartero, primera martorellenca a la Policia Local
Dolors Cuartero, primera martorellenca a la Policia Local

Després de 37 anys treballant com a agent a la Policia Local, el passat mes de maig va jubilar-se Dolores Cuartero Ortega, la primera dona martorellenca que va entrar al cos. Amb només 21 anys, va incorporar-s’hi un 15 d’abril de 1982, essent una pionera en una feina, aleshores, majoritàriament masculina. Els primers anys va encarregar-se de regular el trànsit i, posteriorment, va desenvolupar tasques administratives. Cuartero va viure en primera persona el trasllat de la comissaria de la plaça de la Vila al carrer de Lloselles i, recentment, a Ca n’Oliveres. L’agent va ser reconeguda l’any 1987 amb una menció especial per la detenció d’un exhibicionista que havia atemorit els convilatans.

Com recorda el primer dia a la Policia Local?

Recordo que era un dissabte de Fira de Primavera. Jo vivia al carrer Tenor Palet, al barri de Buenos Aires, i havia de començar a treballar les 14.00h. El camí fins a la plaça de la Vila per mi va ser molt llarg: una dona, vestida de guàrdia perquè no hi havia vestuaris a la comissaria, sola… Se’m passaven mil coses pel cap, però quan vaig arribar-hi tothom em va acollir amb els braços oberts.

Era la primera martorellenca que entrava a la Policia Local, però hi havia una altra companya que també començava amb vostè en aquella promoció.

Sí, la Maria José, tot i que ella no vivia a Martorell. Vam ser les primeres dues dones a la Policia Local i crec que vam obrir camí a les que han vingut al darrere. Tant de bo hi haguessin més!

Quines tasques li van donar el primer dia?

Com que era Fira de Primavera, crec recordar que vam patrullar la festa amb els guàrdies més antics. Recordo que el dia em va passar volant, amunt i avall pels estands. Els primers anys al cos, em vaig dedicar a la vigilància i regulació del trànsit. Vaig caminar molt per tots els carrers de Martorell, acompanyada d’algun veterà, perquè, en aquell temps, aprovàvem les oposicions i entràvem directament a treballar, no havíem de passar per l’Acadèmia, com ara. Però caminant i caminant vaig aprendre moltíssim.

Qui la va acompanyar en aquests primers recorreguts?

Recordo el guàrdia Ponce, en Tobar o en Pepitu, que ja no són amb nosaltres. Els recordo perquè eren veïns de casa i amb els qui més coincidia. Ells eren els més grans i sempre em sentia protegida.

Com a dona es va trobar alguna dificultat dins el cos policial o al carrer?

Dins la Policia Local mai he tingut cap problema. Com a dona no tinc cap queixa de ningú. Al carrer, vaig trobar-me amb algun cas, però me’l tirava a l’esquena i seguia endavant. No havies de fer cas a aquestes coses.

Com va viure el trasllat de la comissaria als diferents emplaçaments?

Cap a l’any 1985-86, ens vam traslladar de l’Ajuntament al carrer de Lloselles, on hi havia l’antic hospital. Vam guanyar molt d’espai, teníem vestuaris, va venir molta gent nova i més jove. Va ser un moment d’auge que requeria unes dependències més grans. Teníem un pati on deixar els cotxes i la primera grua municipal. Va ser un canvi molt important.

I, més endavant, a Ca n’Oliveres.

Aquest va ser un canvi espectacular, tot i que forçat per una situació greu a l’edifici del carrer de Lloselles, que va patir una plaga de puces. Eventualment, vam haver de tornar als baixos de l’Ajuntament, durant uns set mesos. Va ser una època horrorosa. No sabíem on érem, estàvem esparsos, no ens podíem canviar allà… Afortunadament, ens van traslladar a Ca n’Oliveres, on tenim més espai per treballar còmodament. Tot són avantatges.

Hem parlat de l’evolució de l’espai. Com van evolucionar amb els anys les seves tasques?

Els primers set anys vaig estar al carrer i, després, la Policia va començar a assumir el tema administratiu i em van proposar de portar-lo, juntament amb la Maria José. Des d’aleshores, és el que he fet. Això em permetia tenir molta relació amb altres departaments de l’Ajuntament, proveïdors, jutjats i altres estaments.

Quines accions recorda com a destacades en la seva carrera professional?

Recordo la menció que em van atorgar l’any 1987 per la detenció d’un exhibicionista que tenia atemorida la població. Un dia, patrullant amb en Miguel Hidalgo (Curro) amb el SEAT Panda per la plaça de la Vila, vam veure una persona que s’amagava dins un portal. En Curro i jo ens vam mirar i vam tenir la intuïció que era el sospitós. El vam portar a comissaria, el vam interrogar i va ser identificat per les denunciants. Vaig pensar que, per fi, Martorell descansaria i ens vam fer un fart de plorar. Em sentia satisfeta i orgullosa d’haver triat aquella feina.

Suposem que també guarda anècdotes divertides de tots aquests anys?

M’ho he passat molt bé amb molta gent. Amb qui vaig tenir més relació va ser amb els qui van entrar amb mi: la Maria José, en Picón o en Pascual. Però amb tots he tingut una molt bona relació, no puc queixar-me. Quan estàs tants anys en una feina, formes una petita família.

Quin llegat deixa a les dones que ara treballen a la Policia Local?

Ara les dones fan tasques molt diverses, però crec que han d’evolucionar i no quedar-se només com a agents. Han de ser valentes i arribar a caporals o més amunt, perquè tenen molta capacitat. Les dones han de tirar un pas endavant. Són joves, tenen ganes i estan preparades. Jo ja vaig arribar tard, tot i que també vaig aportar el meu gra de sorra.