Pepa Fraile, periodista i escriptora, ha visitat Martorell aquest dijous per presentar la seva quarta novel·la, titulada El círculo de Alma. L’obra planteja que la vida és un continu dins les relacions de les famílies, i col·loca com a protagonista una noia anomenada Alma, que torna a Barcelona coincidint amb la mort d’una amiga seva. La presentació, a la què hi ha assistit el regidor LLuís Amat, s’ha inclòs dins dels actes del Dia internacional per a l’eliminació de la violència vers les dones.
La protagonista de la història és l’Alma, una barcelonina que viu a Alemanya i que torna a la seva ciutat natal el 2014 i es troba amb la mort de la seva amiga Esther en unes circumstàncies poc clares. “Així arrenca el llibre, i pot semblar que tingui tocs de novel·la negra, però en realitat barreja molts estils”, explica Fraile.
També hi apareixen altres històries i personatges: la Marta i l’Antonio, fills d’emigrants que viuen a Nova Gal·les del Sud i que retornen a Espanya el 1895, afectats per la crisi. El passat i el present marcaran l’argument, la història de dues famílies al llarg de tot el segle XX. “El rerefons del llibre és que la vida és un continu, amb un principi i un final dins el marc de les relacions familiars, de les nissagues i d’una sèrie de dones en l’Espanya del segle XX”, diu l’autora.
Pepa Fraile
Fraile reconeix que per escriure-la només va caldre “una espurna, una situació molt quotidiana o una anècdota, que em va fer pensar que totes les històries tenen un principi i un final i que tot el que vivim és un cercle. A partir d’aquí vaig pensar que la història de l’Alma seria possible”.
Fraile defensa que “des que ens llevem i fins que anem a dormir, el nostre cap és ple d’idees, només cal deixar-les sortir com a punt de partida per escriure un text, un diari, un conte o un llibre”.
Pepa Fraile
El círculo de Alma és la quarta novel·la que escriu. Amb anterioritat ja havia publicat històries molt personals amb protagonistes femenines a Las siete verdades de Elena, El secreto de Amalia i El nombre oculto de Casandra. A diferència de les tres obres anteriors, reconeix que aquest darrer títol “l’he escrit en menys temps. Des del principi tenia la idea molt clara al cap”.
