Iván Sánchez Moreno, Doctor en Psicologia, especialista en Història de la Psicologia i col·laborador de la Fundació Francesc Pujols, ha fet aquest dimecres la conferència ‘Ombres pujolsianes sobre un llenç blanc: un esbós de la psicologia de l’art des de l’obra de Francesc Pujols’. L’acte ha tingut lloc a El Círcol, emmarcat dins el cicle ‘Redescobrint Pujols’, organitzat per la Regidoria de Cultura i la Fundació Francesc Pujols.
La faceta de crític d’art de Francesc Pujols és la més desconeguda?
De totes les facetes del mestre Pujols, tenint en compte que tenia moltes cares i era un personatge molt polièdric, la part més preocupada cap a aquesta sensibilitat estètica ha estat la menys celebrada. No perquè fos un mal crític d’art, però sí perquè la majoria dels seus treballs com a ressenyista, assagista i crític d’art estaven difosos en revistes, i és molt difícil de compilar tot això. És una de les parts de la seva obra més prolífica, on va escriure més a raig, d’una manera molt més sistematitzada i endreçada que no pas a La Hiparxiologia o a El concepte general de la ciència catalana, que tenen un punt de dispersió, a vegades, difícil de pair. Com a crític d’art és molt més planer, més senzill i, probablement, molt més fidel a una idea tancada de teoria sistematitzada.
Com és aquest esbós de la psicologia de l’art des de l’obra de Francesc Pujols que vols transmetre al públic d’avui?
Vull mostrar amb exemples i d’una manera molt pràctica aquelles influències que Pujols va rebre des dels estudis psicològics preocupats pels fenòmens de l’experiència. Vull fer evident que, quan Pujols es va dedicar a la crítica artística, parlant de la construcció d’una sensibilitat estètica, de manera més o menys indirecta, es recolzava en referències de la història de la psicologia catalana i internacional que queden paleses en la seva obra.
Quins corrents psicològics l’influencien, doncs?
Pujols parteix d’estudis preocupats per la fenomenologia, pels processos mentals relacionats amb la recepció, la percepció, la creativitat i com s’aplica la imaginació a l’hora de fer una obra artística. Quines són les condicions per poder copsar i rebre estèticament el concepte de bellesa, què ens fa fruir i què ens emociona. Alhora, tot això que ell està fent és contemporani al naixement de la psicoanàlisi, que està començant a tenir molt de pes, tot i que potser a Catalunya no havia arribat amb la força que tenia a França, però que ja començava a intuir-se.
I l’art també beu de la psicoanàlisi.
Pujols arrenca d’un art molt clàssic, amb una estètica molt deutora del llegat grecollatí, on l’art ha de ser harmònic, ben proporcionat, clar, entenedor i coherent. Amb el canvi de segle, comencen altres línies estètiques molt més abstractes, informalistes i caòtiques que comencen a introduir la idea d’un art diferent. Pujols comença dient que artistes com Pi de la Serra, Ramon Casas o Isidre Nonell eren els representants fidedignes de l’art autènticament català, però a partir del primer quart de segle, apareix un artista amb molt de pes que aconseguirà internacionalitzar aquesta sensibilitat catalana, sent molt valent i trencant amb les limitacions del classicisme. Estem parlant de Salvador Dalí, qui sempre havia tingut un deute pendent amb Pujols. Alhora, el filòsof havia comprès com Dalí havia traspassat les limitacions de l’art clàssic, però sense ser incomprensible o incoherent. Tot i trencar amb la idea de l’argumentació i la lògica, no perd la formalitat. Continua sent un art clàssic, però molt més avançat al seu temps.
