Hirundo rustica és el nom científic d’un ocell, l’oreneta, i des de fa alguns mesos també ho és del primer disc del músic martorellenc Andreu Domènech. Un treball que barreja el jazz i la música d’arrel tradicional amb tocs de poesia. Prop de 36 minuts de creació, en els que es combinen temes que el músic va composar fa temps amb d’altres que s’han gestat arrel de l’estada del músic a Àustria, de la que ha tornat fa poc.
Set temes conformen en disc, i la majoria tenen com a títol algun referent d’animal, planta o element natural. Un fet que no és casual. És un giny a la Biologia, carrera que ha estudiat Domènech. A més d’ell -al saxo baríton i a les composicions- l’han acompanyat en la seva creació Daniel Ferruz -piano-; Juan Pastor -contrabaix- i Asier Olabarrieta -bateria-, i amb les col·laboracions més puntuals de César del Val -saxo soprà-, Íñigo Peña -saxo tenor-.
El programa Tantes coses a dir de Ràdio Martorell ha entrevistat Domènech per a conèixer de primera mà quines han estat les motivacions del disc i quina acceptació està tenint.
En primer lloc volem preguntar-te pel títol del disc, ‘Hirundo rustica’, el nom científic de l’oreneta. Aquest animal té alguna significació especial en la teva vida?
Doncs perquè és un animal migrador, i aquesta composició la vaig fer quan estava a Graz, a Àustria, i el títol s’esqueia. De fet, al disc hi ha diferents títols relacionats amb espècies animals, com ara Vultur gryphus que és el còndor andí, o Myotis ruber -tipus de ratpenat- o amb vegetals com ara el Ruscus aculeatus -el galzeran-. El motiu és que, a part de músic, vaig estudiar la carrera de Biologia.
Dius que és un treball molt personal…
Sí, tot l’àlbum en sí és molt personal. És el primer disc que trec amb composicions pròpies originals, i tot està molt relacionat amb aspectes que se situen molt al voltant de la meva vida. Hi apareixen les veus de familiars i d’amics, i els títols no hi estan directament relacionats, però d’alguna forma em connecten amb algun concepte.
A part del tema que dona nom al disc, n’hi ha sis més. D’on surten?
A La Masia es parla d’un lloc de pau, d’estima i de cura. La persona que obre recitant uns versos de la meva germana Núria és la meva parella, la saxofonista Cristina Miguel. Pel que fa a Osmosi aquest és un procés fisicoquímic que sovint associem amb els aparells d’aigua, però que és sempre actiu dins del nostre cos, i està molt relacionat amb la música perquè aquesta es va movent. Juga amb dues tonalitats, d’aquí el títol.
Estem força acostumats a discs amb una dotzena de temes, però en el teu n’hi ha set, i té una durada breu, de 36 minuts. Com valores el resultat final?
N’estic molt content. Sí que és veritat que inicialment la idea original del disc era que fos més llarg, ja que a les sessions de gravació vam fer moltes més coses, però tot va anar molt ràpid. Vaig venir d’Àustria per passar una setmana a Barcelona i en aquest temps vaig fer dos concerts amb el quartet i l’enregistrament dels temes, en tan sols dos matins. El temps era molt limitat, vam tocar les cançons tal qual ens sortien i de tot el resultat final vaig escollir les composicions que em quadraven més, que feien aquest paquet rodó que sona de principi a final, que té una mica d’història, alts i baixos, i intenció que l’escolta fos agradable. I al final han quedat aquests 36 minuts. N’estic molt content. Tinc la sensació que les cançons que no han entrat en aquest disc estaran en algun altre lloc.
Ha estat difícil el procés de decidir-te per uns temes o per uns altres?
En general no, perquè ho notes i quan estàs a l’estudi sents molt clar els que sí i els que no. Pocs cops dubtes: acostumes a veure-ho clar, i després tens un temps de reflexió per a acabar de donar-li voltes.
Si haguessis d’encabir Hirundo rustica dins d’algun estil musical, amb quin el definiries?
Jo sempre dic que és jazz, però que té colors d’arrel, perquè la melodia, l’instrument melòdic, és en el que em baso en totes les composicions. Totes tenen una melodia molt clara i cantada. La melodia de totes les cançons em recorda més la música tradicional.
Parla’ns del quartet que heu format per a enregistrar el disc.
Són uns músics increïbles, si els seguiu la pista veureu que estan tocant amb molta gent i que tenen els seus projectes. Estic molt agraït d’haver pogut tocar amb ells als estudis del conservatori del Liceu, i del fet que ara m’acompanyin i que més endavant ens seguim trobant en els nostres projectes professionals.
Segueixes col·laborant amb ells?
Ara mateix no és fàcil, aviam si podem sortir a fer alguns concerts més. Però al febrer, quan va sortir l’edició digital del disc, sí que vam tenir temps de presentar-la al Jamboree.
Quina acollida va tenir, en un espai tan emblemàtic com aquest?
Tothom qui va venir estava molt content. Vam fer dos passis, i tot i que en aquell concert hi faltava la part de poesia que sí que hi ha al CD, vaig comptar amb la presència del saxo tenor Íñigo Peña. Tothom qui passava marxava molt content, sense saber encara que aquells eren els darrers concerts en directe abans del confinament. Va ser molt bonic.
Dius que el disc consta de “cançons cuinades a diferents velocitats”. Què has volgut dir, en aquesta frase?
Per exemple, Osmosis o Vultur griphus les vaig composar durant els meus estudis al Liceu, en una etapa inicial, i han anat creixent amb mi. Per contra, Hirundo rustica o Ruscus aculeatus són més actuals i estaven més crues, però alhora eren més madures, perquè jo aleshores ja era més madur. I d’altres han anat canviant al llarg de les vegades que les he tocat i han agafat el color en el que les trobem al disc.
Aquest punt de maduresa del que parles, com es veu reflectit en el disc?
Tots els temes tenen un fil conductor, una raó de ser. Però Hirundo rustica i Ruscus aculeatus, els més nous, tenen una sonoritat molt concreta, molt més tradicional que la resta. Es nota que en aquests últims ja havia passat alguna cosa diferent a nivell musical i en inquietuds.
Has estat fa poc durant deu mesos a la ciutat de Graz, a Àustria, fins aquest juliol. Per què hi vas anar?
Vaig anar a desconnectar de Barcelona, on havia viscut els darrers cinc anys i on a vegades em sentia arrossegat a prendre decisions que potser no havia madurat prou, i necessitava buscar un lloc més tranquil. Va acabar sent Àustria perquè volia conèixer músics del panorama europeu i just la meva parella, la Cristina, era allà acabant els seus estudis. I com que ella també és saxofonista de jazz, vaig tenir la sort de conèixer gent, professors i músics. Una realitat musical diferent de la que havia conegut a Catalunya i més concretament a Barcelona.
Maneres molt diferents de les nostres, a l’hora de concebre la música?
No deixa de ser Europa, tampoc suposa un canvi a un altre continent o cultura diferent, ja que tenim moltes coses en comú, però hi ha moltes formes de treballar i d’estudiar que es veuen diferents. Europa té una escena jazzística increïble, i poder ser a un país com Àustria ha sigut realment una experiència molt maca i que, a mi, m’ha donat més temps i més calma per agafar una mica de perspectiva i pensar com volia que fos aquest disc, quin era el meu missatge i ficar-hi una mica de poesia o acabar de composar els darrers temes. Han sigut 10 mesos molt intensos.
I des del juliol passat has fet un ‘roda el món i torna al Born’, oi?
Sí, una de les raons de marxar també era veure què passava amb aquest cuquet que tenir molts músics de provar en algun altre lloc a l’estranger. De veure, quan estàs treballant, que hi ha gent que marxa i que aprèn moltes coses. I se’t fica al cervell aquest cuquet. Crec que el millor és trobar el teu moment, dir ‘ara puc marxar’ i que tinguis alguna motivació per fer les maletes i veure què passa en altres llocs. I a partir d’aquí poden passar dues coses: o bé que t’agradi molt i que t’hi quedis o que vulguis anar a un altre lloc, o que vulguis tornar a casa. I tot són victòries.
Has estudiat ciències però fas música. Com es conjuguen les dues coses?
Ve de família. La meva germana, la Núria, és física i poeta alhora. He crescut amb les dues coses: sempre he anat a música, vaig passar per l’Escola de Música de Martorell amb l’Enric de Castro i pel Conservatori Municipal de Barcelona. En l’intermedi en el que estava acabant la carrera de Biologia i els estudis de conservatori i havia de prendre la decisió sobre què feia amb les dues, vaig veure molt clar que volia seguir tocant i fent jazz, i després d’entrar al conservatori han sigut 4 anys de dedicar-me a fer de professor, a tocar i a estudiar.
El disc també té representació martorellenca, oi?
Per mi, aquest primer àlbum era com establir casa meva, d’alguna manera. La meva germana m’influeix moltíssim i havia de sortir la meva família. per exemple, els meus dos avis reciten un poema del Màrius Torres. I també hi ha en Sibux Pérez que ha fet uns efectes increïbles amb càmeres i fotos per a l’àlbum.
Quin és el teu present més immediat?
Ara estic de tornada i tinc la sort que hi ha varis projectes que he mantingut, tot i ser fora. He tocat al festival de Jazz de Figueres, a les Nits del Fòrum i a la Fira de la Mediterrània de Manresa. Faig docència a 2 escoles de Barcelona i estic bastant cobert, però vivint en aquesta incertesa present, perquè m’agradaria presentar el disc a molts llocs que m’acullin per tocar, seguir composant i mantenint la vessant artística i creativa activa. Perquè tot i que no hi ha concerts, tocar en públic és la meva gran motivació, i ara passa menys.
