En el marc de la Festa del Roser, la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Laura Borràs, ha ofert, aquesta tarda a la biblioteca, la conferència Bevem-nos el present abans no fugi, tot relacionant literatura i vi. Els assistents, entre els quals l’alcalde Xavier Fonollosa i el regidor de Cultura, Museus i Patrimoni, Sergi Corral, han fet un tast de vi negre Sedó Barceló de la DOQ Priorat.
Laura Borràs ha cosit un tapís fet de textos eclèctics, de totes èpoques, tradicions i gèneres, amb el vi com a denominador comú. Ha començat el discurs parlant del brindis, de l’alemany antic bring dir’s (jo et porto), com a “oferiment de bons desitjos col·lectius als qui comparteixen taula”, com a arenga a “gaudir la vida i l’amor intensament”, tòpics dels quals la literatura en va plena, segons la filòloga.
W.B Yeats deia al poema A drinking song (Una cançó del beure) que “el vi t’entra a la boca i l’amor t’entra per l’ull, i això és el que sabem de veritat abans que envellim i morim. Aixeco el vidre el poso a la meva boca, et miro a tu i sospiro”. Per esprémer la vida brinden també Alfredo i Violetta a La Traviata, de Verdi. “Bevem alegrement d’aquest got, resplendent de bellesa i que l’hora efímera s’embriagui de delit. Bevem amb el dolç sotrac que l’amor desperta, doncs que aquest bells ulls ens travessen el cor. Bevem perquè el vi atiarà els petons de l’amor”, canten a la popular tornada.
Però el vi és també un element arrelat a la terra, “els seus poders van fer creure als grecs en Dionís o als romans en Bacus, déus del vi, del gaudi i la passió”. A La Biblia, un dels grans textos de la nostra història occidental, el vi és molt present, i no sempre en negatiu. La cerimònia cristiana “passa per oferir el vi com sang de Crist, és el centre de la litúrgia, moment en el qual el vi es transfigura en la sang vessada de Jesús per redimir-nos”, ha subratllat. També trobem episodis d’embriaguesa en banquets i cerimònies, i a Noè com el primer home que va plantar una vinya i en va rebre els fruïts.
L’Odissea d’Homer fa referència al vi a l’Episodi de Polifem, “quan Odiseu embriaga al cíclop i aconsegueix cegar-lo del seu únic ull per escapar de la seva cova”, ha explicat. Això fa que Poseidó, déu del mar i pare de Polifem, castigui Odiseu desterrant-lo.
“El vi abaixa les defenses de caràcter social, aquelles que ens ajuden a mantenir distàncies i precaucions que el vi difumina”, ha destacat Borràs. Per això Plini deia In vino veritas (En el vi hi és la veritat). I és que “quan el vi entra dins teu la veritat aflora, sota els seus influxos es diuen coses que, sovint, després es neguen”.
Josep Maria de Sagarra, a el poema Vinyes verdes vora el mar, “descriu el vi en la seva dimensió mediterrània, com a tret que uneix paisatges i territoris. El poema fixa aquest moment en tota la seva dimensió i ens descriu el món idil·lic que representa”, ha recordat.
Jorge Luís Borges, a El soneto del vino, elogia qui el va inventar. “¿En qué reino, en qué siglo, bajo qué silenciosa conjunción de los astros, en qué secreto día que el mármol no ha salvado, surgió la valerosa y singular idea de inventar la alegría?”.
Embriaguem-nos!, escriu Baudelaire, per suggerir que “cal estar sempre embriagat per no sentir el pes de la vida, però embriagar-nos de vida, de poesia o de virtut”. Magrat Baudelaire, segons ha afirmat la conferenciant, fos un gran bevedor, sobretot d’absenta, licor habitual als cercles poètics de l’època. Ja ho deia Ernest Dowson: “el whisky i la cervesa són pels ximples, l’absenta pels poetes”.
Parlant d’absenta, ha estat inevitable projectar la seqüència de la pel·lícula Dràcula de Bram Stoker (Francis Ford Coppola, 1992) en què el vampir inicia la innocent Mina en els misteris de “la fada verda” (absenta). La copa, col·locada davant l’ampolla ressalta la paraula en anglès sin (pecat).
Seguint amb les referències cinematogràfiques, Rita Hayworth ha irromput a la sala amb el seu Put the blame on mame a la pel·lícula Gilda (Charles Vidor, 1946). Per Borràs,” la sensualitat associada a l’embriaguesa, la borratxa per excel·lència del cel·luloide”.
Un fragment del poema En bona companyia, de Joan Vinyoli, ha servit per tancar la xerrada: “la nit és tota per nosaltres, enceguem el vi”.
