La fotògrafa Glòria Cruz presenta dimecres a La Caserna ’23 Dones celebren el seu cos’

256
'23 Dones celebren el seu cos'. Foto: Glòria Cruz
'23 Dones celebren el seu cos'. Foto: Glòria Cruz

La martorellenca Glòria Cruz inaugura aquest dimecres, a les 19.00h, l’exposició 23 Dones celebren el seu cos, inclosa dins el programa d’actes del Dia Internacional de la Dona. Un recull d’imatges de dones nues, lliures i orgulloses de ser com són. Des de la força visual d’una musculatura vigorosa a la tendresa que inspira la més laxa, passant per episodis intermitjos. Des d’aquí la fotògrafa vol fer la seva particular festa del cos. La mostra es podrà visitar fins al 22 de març al Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric-La Caserna.

L’exposició parla de les vicissituds per les que passen les dones a través del temps: embaràs, malaltia, canvis i complexos. També del pas dels anys i de que el món intern i sexual femení és exactament igual al que es té quan s’és adolescents, explica l’autora.

Aquest treball col·lectiu es comença a desenvolupar l’abril de 2018 i finalitza al novembre de 2019. El protagonitzen 23 noies, entre els 22 i el 65 anys, que no tenien experiència en escenes nues. Per aquest motiu hi ha certa vulnerabilitat a les imatges, però també el punt d’honor de les protagonistes.

Després d’un treball emocional previ individual, Cruz les va encoratjar per mostrar gestos el màxim de naturals possibles, que només haguessin vist davant el mirall, mai en paper o per pantalla. Les va informar que només tindrien els seus braços per cobrir-se i el joc de llums, que la majoria d’imatges les preferia amb contacte visual, i que les volia irreverents, orgulloses i confiades.

El resultat són estampes lluny de l’erotisme més convencional, a prop del món femení, agosarades però poètiques, imatges aptes per ser vistes per mentalitats blanques. Pura harmonia i potència visual.

Ja està muntada l’exposició i és a punt d’inaugurar-la. Com ha quedat?

Ha quedat molt maca, perquè l’espai de La Caserna és molt maco. Una vegada tot uniformat i veient que respiren tant les imatges, que són de 50×75, venim contents i amb tot preparat per poder-la mostrar.

Fa uns anys, va formar-se en el món de la fotografia i ara, més que una passió, és la seva dedicació.

Sempre havia fet fotos, però quan els meus fills van ser adolescents vaig tornar a la universitat per estudiar Belles Arts i Fotografia. Em vaig anar comprant l’equip fotogràfic digital, ja que el que tenia era analògic, i vaig anar adquirint, de mica en mica, els estris, la tècnica i la mirada.

Ara s’ha atrevit amb aquesta mostra. Quan se li va ocórrer?

Són imatges en blanc i negre, amb escala de grisos. El projecte va néixer fa dos anys i compren senyores i noies, dels 22 als 65 anys. Parla de les vicissituds que passem: la malaltia, l’embaràs, la musculatura més esportiva i la més laxa, passant per estadis intemitjos. Volem fer la nostra particular celebració del cos.

Com va seleccionar les protagonistes i com es va posar en contacte amb elles?

Hi ha des d’amigues molt amigues a gent que coneixia i pensava que podrien dir que sí a una proposta tant delicada, ja que són tres o quatre hores de sessió amb postures íntimes que costen de mostrar. Vaig intentar contactar amb elles i algunes van dir-me que sí per sortir de la seva zona de confort. Penso que els hi ha servit molt aquesta experiència tan singular. En treballar amb les emocions, ràpidament t’aprecies amb les persones que no coneixes i enforteixes vincles amb les que sí.

Les participants no s’havien despullat mai davant d’una càmera. Va ser complicat crear aquest clima de confiança?

Primer vaig intentar crear el clima parlant amb elles i explicant-les que aquest era un projecte profund, d’emocions, que no em quedaria a la superfície. Treballo per intuïcions i m’agraden les relacions humanes que em reporta la fotografia i, sobretot, una feina tan delicada com aquesta. Això em fa molt feliç.

L’exposició l’ha ajudat a entendre millor com ens relacionem les dones amb el nostre propi cos al llarg de la vida?

Jo també surto a l’exposició. Soc l’última imatge. Quan em va tocar fer-me la sessió davant el mirall, estava tan preocupada per la il·luminació i per altres qüestions tècniques que no em deixava anar. La meva filla, que no té formació fotogràfica, em va preguntar si em podia fer ella les fotografies, i jo estava molt nerviosa. M’he adonat de la dimensió que suposa per a les altres participants fer un treball així. Quan tenim 22 anys, tenim alguns complexes però, a mida que complim anys, es fa encara més complicat que ens posin un objectiu al cos. Aquest treball col·lectiu m’ha fet posar la pell de gallina.

Però la dona sempre té l’objectiu posat sobre el seu cos amb una pressió pel físic perfecte i l’autoacceptació.

Aquest treball serveix per acceptar-se més. Les imatges no tenen res a veure amb l’erotisme, són molt poètiques i fines. Quan veiem imatges així, acostumem a pensar que són per a gent jove, però les dones som les mateixes a nivell intern o sexual, encara que passin els anys. Qualsevol postura és vàlida a qualsevol edat. Totes les participants estan rebatedores, lliures i apoderades.

'23 Dones celebren el seu cos'