L’economista i número 5 per Barcelona de la coalició Democràcia i Llibertat, Miquel Puig, defensa apujar dràsticament els salaris per aconseguir que Catalunya i Espanya tinguin economies més pròsperes i equitatives. Així ho explica en el seu últim llibre, Un bon país no és un país low cost (Grup 62), que ha presentat dijous a la Biblioteca Martorell, amb la presència de l’alcalde Xavier Fonollosa.
Miquel Puig utilitza la teoria econòmica i l’anàlisi comparatiu amb altres països per concloure que les baixes remuneracions estan darrera de fenòmens com la poca preparació dels treballadors, l’abandonament escolar prematur o la desigualtat de rendes, superior a la majoria de països desenvolupats.
Per l’autor, el problema a Espanya és que hi ha molta gent cobrant molt poc, sigui per l’atur o perquè treballant tenen ingressos baixos. “La patologia més greu d’aquest sistema és que els treballadors amb una formació elemental duplica la mitjana de països occidentals, especialment en els joves, que tripliquen aquesta proporció. Això no és un problema de poca formació dels joves, sinó d’empresaris disposats a contractar gent amb tant poca titulació”, afirma.
Puig critica un sector turístic basat en la mà d’obra barata i aposta per apujar els salaris i els preus d’aquest servei apostant per un turisme de més qualitat. La gran paradoxa és que “un país amb una taxa de natalitat molt baixa, amb una de les taxes de graduació universitària més altes del món, que té un grau d’industrialització llunyà en el temps i que s’ha mantingut, que és un líder turístic i ha creat així molts llocs de treball, no tingui salaris més alts”, diu.
El problema, assegura, és que s’ha cregut que “la competitivitat passava per mantenir els salaris baixos perquè era més fàcil fer diners amb salaris baixos que amb salaris alts”. Per resoldre aquesta situació, recorda que la dada macroeconòmica important no és el PIB, sinó el PIB per càpita. Per l’economista, “cal aplicar polítiques com un salari mínim més elevat, fomentar la formació, la concertació sindical i la immigració selectiva”.
També posa l’accent en la desigualtat que pateix les societats catalana i espanyola, apuntant que el problema no és la concentració de riquesa en l’1% més elevat, sinó el molt baix nivell de renda de les capes més modestes de la societat.
