El sociòleg, escriptor, traductor i professor de llengua i literatura catalanes, Miquel-Lluís Muntané, ha passat aquest dijous per la Biblioteca Martorell per presentar el seu llibre El moviment coral dins el teixit associatiu català (Rafael Dalmau Editor). Un assaig que repassa els darrers 150 anys del fet coral al país com a element cabdal per apropar la llengua, la cultura i la seva història a diverses generacions i estrats socials populars, un fet especialment rellevant en èpoques de censura i dictadura.
Muntané (Barcelona, 1956) ha estat documentalista del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya durant sis anys, jurat de diversos premis literaris i autor d’una trentena de llibres: assaig, narrativa, teatre, biografia i, sobretot, poesia, amb una desena de títols.
La vetllada, presentada pel compositor martorellenc i director de la Coral Ars Nova, Xavier Pagès, ha estat presidida per l’alcalde de Martorell, Xavier Fonollosa, i l’editor de l’obra, Rafael Català.
Com va sorgir la idea d’escriure aquest assaig?
Va ser a partir de la confluència de tres eixos que em desperten interès personal: el moviment associatiu, el cant coral i la seva mirada sociològica en la història contemporània de Catalunya. Pel que fa a la sociologia, prové de la meva formació en aquest àmbit, que he anat encaminant cap a una certa especialització envers la sociologia de la cultura. En referència al cant coral i la música, sempre m’ha interessat, i des d’un punt de vista pràctic canto en un cor. I pel que fa al món associatiu, perquè és un dels camps en els que he treballat una mica i sobre el qual he tingut l’oportunitat d’escriure. Partint d’aquests tres eixos, portava temps pensant que valia la pena donar-li forma, i aquesta és la raó del llibre.
A ‘El moviment coral dins el teixit social català’ fa un repàs a aquest àmbit durant els darrers 150 anys. Per què tria aquest lapse de temps?
L’especificitat del llibre és que no pretén ser una simple cronologia de la història del cant coral. Inclou moltes referències musicals, però la mirada principal no és tant parlar de la història des del punt de vista musical, sinó del paper que ha jugat des del punt de vista social, cívic i polític.
Per què van jugar aquest paper?
No en va, en el període de la Dictadura, les associacions de caràcter cívic i cultural van esdevenir espais on la gent es trobava i es reunia per fer activitats i mantenir certes converses quan això no es podia fer a través de partits polítics, sindicats o altre tipus d’associacions, perquè el règim no ho permetia. La mirada del llibre és més aquesta que no pas la simple cronologia dels fets musicals del cant coral.
D’alguna manera, la música catalana ha persistit gràcies al manteniment de les societats corals durant aquest temps?
El paper que han jugat els orfeons i les corals a Catalunya des de meitats del segle XIX i fins l’actualitat ha estat cabdal per a la llengua. Durant dècades, la llengua va ser absolutament bandejada i prohibida en espais públics i no es podia ensenyar a les escoles. Aquests espais populars feien una funció substitutòria per aproximar les noves generacions envers la llengua, la cultura i la seva història, i tenien accés a una informació que no els arribava per la via més convencional o oficial.
Parla en el llibre de diverses personalitats que esdevenen cabdals en el desenvolupament de les corals. Qui són?
Hi ha tres noms clau, cadascun d’ells vinculat molt estretament a tres etapes fonamentals de la història del moviment coral: Josep Anselm Clavé, Lluís Millet i Oriol Martorell. Tres noms capdavanters, ja que cadascun d’ells encapçala un període històric en el cant coral.
Comencem pel primer, doncs. Quin paper hi juga Clavé?
Clavé té la importància de ser el pioner, qui va moure a casa nostra tot aquest moviment popular de treballadors de fàbriques, la gran majoria d’una extracció popular i sense gaire formació cultural, a qui va acostar a través del cant a un altre lleure i una altra manera de relacionar-se i de viure la societat i les relacions socials. Clavé representa el període de mitjans del segle XIX, i té un abast molt més ampli que l’estrictament musical, perquè té una dimensió social i fins i tot, política.
I pel que fa a Lluís Millet i Oriol Martorell?
Millet entra en acció com una transició entre finals del segle XIX i principis del segle XX, i Martorell, a la segona meitat del segle passat. Cadascun representa una manera de fer, un estil i una empremta molt acusada. De fet, tant ells com Clavé son gent amb una gran vocació social i cívica més enllà de la preparació musical. Clavé deixa petja en un moviment que ha perdurat fins avui amb algunes modificacions a través del moviment claverià i els cors de Clavé, Millet esdevé líder i impulsor de l’Orfeó Català i Oriol Martorell crea la Coral Sant Jordi. Després sorgiran altres cors que segueixen l’estela i manera de fer o paradigma que posa en marxa Oriol Martorell poc després de la Guerra Civil.
Vostè presideix l’Associació de Crítics Musicals en Llengua Catalana. Des d’aquesta perspectiva, quina seria la seva opinió envers el moment actual de les corals a casa nostra?
Jo crec que Catalunya continua sent, amb diferència, el territori de tot l’estat espanyol en el que el cant coral té més vitalitat, més ressò, més número de cors i més persones que el practiquen. Fent un símil futbolístic, aquí estaríem clarament a la primera divisió. Si anem al context europeu, cal reconèixer que hi ha països que ens porten avantatge. Respecte a Europa, doncs, podríem dir que juguem en una segona divisió.
I quin és el motiu?
Sobretot per una qüestió de formació musical dels joves. Seria el cas de la zona centre i nord d’Europa, on els joves reben una formació musical a partir dels estudis normals que, de mitjana, ens pren avantatge, i això després es reflecteix en una millor qualitat mitjana dels cors.
Referent a la qualitat dels cors, com s’estructura el moviment coral, en l’actualitat?
Crec que a Catalunya tenim uns quants cors d’elit de molt bon nivell. Després hi ha un sector de corals que tenen una estàndard musical digne i que fan una feina interessant. I per sota tenim un gran nombre de cors d’un nivell més popular, composats per persones que moltes vegades no tenen una formació musical, però que també gaudeixen i s’acosten d’alguna manera a la realitat musical a través de la pràctica del cant.
Al llarg de la seva trajectòria ha escrit una trentena de llibres de diversos gèneres. En té algun altre entre mans?
Doncs sí. El proper 12 de desembre presentaré al Col·legi de Periodistes un nou llibre. Es tracta d’un dietari que, com a tal, és un petit calaix de sastre que permet parlar una mica de tot amb prou presència de la música i algun apunt referent al cant coral, i de moltes altres coses: de política -com no, en els temps que vivim-, i també de literatura, de viatges, de reflexions de la vida i d’experiències diverses.
