El pitjor de ser dins d’un refugi antiaeri, sota terra, era patir pels que s’havien quedat fora, sota les bombes. Ho explica la historiadora Gemma Jiménez (Martorell, 1985), una de les educadores de Museus de Martorell que els propers 24, 25, 26 i 31 de març i 1 i 2 d’abril, Setmana del Refugi, guiarà visites al refugi antiaeri de la plaça de la República (avui, plaça de la Vila), escenari destacat de la Guerra Civil a Martorell.
Al centre de la plaça, a terra, a tocar de les taules metàl·liques de la terrassa de La Xixonenca, al mateix paviment on es planta el mercat cada dimecres, hi ha una trapa rectangular amb una inscripció en relleu tan gastada com punyent: “En memòria de les divuit víctimes del bombardeig aeri que va patir la població el 23 de gener de 1939, un dia abans del final de la Guerra Civil a Martorell. Que mai més es torni a repetir”.
L’Ajuntament ha retirat la trapa perquè durant la Setmana del Refugi tothom que ho desitgi pugui baixar els vint-i-set graons que porten a la mina d’aigua que l’any 1938 va ser habilitada com a refugi antiaeri per voluntaris de la Junta de Defensa Passiva de Martorell. Voluntaris que, segons Jiménez, en aquest cas volia dir, sobretot, dones, nens i vells; els homes eren al front.
Cal baixar els vint-i-set graons per entendre quin grau d’humitat opressiva s’hi respirava, i s’hi respira encara, allà sota. És un passadís zigzaguejant de trenta-cinc metres de llarg i uns escassos metre vuitanta d’alçada per metre vint d’amplada. Cal estar-s’hi una estona, imaginar com devia ser refugiar-s’hi, l’obligació de no moure’s gaire, de no cridar, de no parlar de política, de no fumar: perquè l’oxigen era limitat. La poca llum, l’olor de resclosit, la claustrofòbia. El somiqueig dels que no ho podien suportar. I l’estrèpit de les bombes a fora.
Gemma Jiménez, historiadora i tècnica Museus de Martorell
“És important no perdre mai la memòria històrica”, diu l’alcalde de Martorell Xavier Fonollosa. “Que puguem obrir cada any el refugi per explicar als nens què va passar no fa pas tants anys, és molt bo. Dir-los els teus avis o els teus besavis, quan sonava la sirena, havien de ficar-se aquí dintre, i quan en sortien no sabien si tindrien casa o no, tot això els sobta, però és bo poder-los-hi explicar”.
La memòria històrica també és això: tornar als escenaris reals, fer reviure l’angoixa, la tristesa, l’esperit de resistència que encara transmeten. Només així, explica Jiménez, “podem fer sentir una mica als visitants el pànic que s’hi devia viure. Sobretot si pensem com havia de ser refugiar-s’hi pensant que familiars i amics teus s’havien quedat a fora. Al final, no només hi ha els morts sinó totes les altres conseqüències de la guerra”.
La determinació de sobreviure
Els centenars de morts provocats pels bombardejos aeris que va patir Barcelona els anys 1937 i 1938 van fer evident la necessitat d’organitzar-se. També a Martorell. Al Llibre d’Actes del consistori, en una entrada datada el 30 de juliol de 1938, la Junta de Defensa Passiva de Martorell exhortava a “aprofitar la mina que es troba al subsòl de la plaça de la República per transformar-la en refugi, acordant-se per unanimitat començar les obres de la dita habilitació el pròxim dilluns primer d’agost”.
Al cap de sis mesos, el refugi encara no estava enllestit del tot, no era tan llarg com es volia, però va servir igualment. Les autoritats fins i tot havien demanat un esforç econòmic a la població tot imposant “una quota setmanal obligatòria de 25 cèntims a cada família de la vila” i incrementant 25 cèntims el preu dels espectacles, com detallen els historiadors Jordi Amigó, Montse Farreny i Ferran Balanza en un díptic sobre aquest espai.
A les nou del matí del dilluns 23 de gener de 1939, quatre bombarders de la Legió Còndor, nazis aliats de Franco, van entrar a Martorell brunzint per l’est, pel cantó del telègraf. Van descarregar les seves bombes sobre els carrers del Mur, Sant Antoni i Sant Francesc.
A quarts de tres de la tarda d’aquell mateix dilluns, dos avions més. Més bombes. El sistema d’alarma, una sirena situada al Sindicat, va funcionar. Qui va poder es va refugiar a l’antiaeri de la plaça o en mines, soterranis, carners; a cal Cardellach, a cal Bultó, a la torre de l’Àngel, al convent de Caputxins, a la mina del Pedrenyal. Amb tot, divuit persones van morir sota les bombes o sota la runa; i van haver-hi dotzenes de ferits.
Tres dies després, les tropes franquistes entraven a Barcelona. “Ja era el final de la guerra”, diu Jiménez, per a qui bombardejar Martorell va ser “com una mena de passeig triomfal de camí a Barcelona; la guerra ja la tenien guanyada, es tractava de desmoralitzar la població encara més”.
Obrir el refugi i explicar-lo
El 1990, les obres de pavimentació de la plaça van deixar al descobert l’entrada al refugi antiaeri i l’Ajuntament va decidir habilitar-lo perquè es pogués visitar. Els darrers anys, amb motiu de la Setmana del Refugi, Museus de Martorell ha muntat exposicions, que recuperen episodis de la Guerra Civil espanyola a Martorell, i visites al refugi.
“Només de passar per la plaça i veure el forat obert, això ja crida l’atenció. La Guerra Civil és un tema que ens toca molt de prop, que crec que no l’hem d’oblidar i potser així podem recuperar-la”, diu Jiménez. “La visita funciona a partir de preguntes i amb la interacció del públic. Abans d’explicar com es construeix un refugi, és interessant saber com ho farien els visitants si s’hi trobessin. Van sortint idees i, un cop feta la pluja d’idees, els expliquem la història”.
Gratuït amb reserva prèvia
Qui hi estigui interessat pot demanar més informació o reservar una d’aquestes visites guiades al telèfon 93 774 22 23 o al correu electrònic museus@martorell.cat. Les activitats de la Setmana del Refugi 2017 es complementaran amb l’exposició “Enviant armes = rebent refugiats”, del fotoperiodista Vicente Díaz, sobre la guerra de Síria, que es podrà veure al Centre d’Interpretació del Patrimoni Històric “La Caserna” fins al 28 de maig.
