José Antonio i Carlos són integrants del grup d’autoajuda Narcòtics Anònims, una associació sense ànim de lucre formada per persones addictes a les drogues en recuperació i que tenen el desig de deixar de consumir. Aquest dijous, han fet una xerrada a El Foment, organitzada per l’Associació Social i Cristiana de Voluntaris de Presons (ASCVP) conjuntament amb l’Associació per la integració i reinserció de PERsones SOcialment VUlnerables o en Situació d’Exclusió Social (PERSOVUSES).
Narcòtics Anònims no duu a terme una tasca gens fàcil, de què tracten les trobades que feu a l’associació perquè siguin efectives?
Normalment fem reunions d’hora i mitja on ens trobem addictes en recuperació per identificar-nos. L’autèntic valor terapèutic de Narcòtics Anònims és un addicte que ajuda a un altre. Nosaltres necessitem compartir les nostres experiències, com ha anat l’infern de l’addició i com està anant la recuperació. És una confraternitat on junts ho podem tot, és molt difícil sortir-se’n sol.
A quantes persones ajudeu actualment? Quants grups hi ha?
No tenim una xifra exacta, al final l’addicte és lliure d’entrar i sortir quan ell vulgui. Aquest programa està fet per qui vol recuperar-se, no pel qui ho necessita. La dada que sí que tenim és que la mitjana dels membres està en vuit anys i mig sense consumir drogues.
La vostra teràpia es basa en el programa de 12 passos, però en què consisteix exactament?
Consisteix a treballar el caràcter, la personalitat i els canvis. Acceptar abans de res que el que tens és una malaltia, que no ets cap depravat. Quan per fi t’acceptes com a malalt, comences a treballar aquests 12 passos basats en l’acceptació, la confiança i fer catarsi sobre la teva vida i el que vols. A mesura que et vas adonant de tot això, s’inicia el procés de canvi, que és lent. En el meu cas, fa 29 anys que estic net, però encara tinc algun brot. A vegades em veig atrapat per la malaltia i quan em passa em recolzo en el grup o en un company i seiem a prendre un cafè.
Sou Narcòtics Anònims, per què poseu especial èmfasi en l’anonimat?
Et posaré un exemple, si jo vaig pel carrer amb una pancarta de “Sóc de Narcòtics Anònims i et puc ajudar” no ho estic fent bé. Si jo faig aquesta promoció, però després un dia em veuen bevent-me una cervesa, com quedaria la imatge de Narcòtics Anònims? L’anonimat també funciona per fer entregues desinteressades, nosaltres donem el que un dia se’ns va donar a nosaltres sense esperar rebre res a canvi. Volem ajudar a l’addicte que està patint sense cap reconeixement.
Narcòtics Anònims a Espanya va néixer a Barcelona a mitjans dels anys 80 i es va expandir a Madrid i la resta de l’Estat. Originàriament Narcòtics Anònims es va fundar a cavall dels anys 40 i 50 a Califòrnia, Estats Units. Però com va ser la fundació de Narcòtics Anònims a Espanya en una època tan complicada com la dècada dels 80?
Va arribar a través de dues persones que s’estaven recuperant. Ells dos van començar a treballar els 12 passos al carrer Sant Pere Més Alt de Barcelona i van obrir el primer grup que encara funciona actualment. Aquests dos membres, amb paciència, van anar rebent a gent fins a evolucionar al que ara és Narcòtics Anònims. Jo tinc la sort d’haver crescut com a persona alhora que l’associació. Quan jo vaig arribar no tenien ni literatura, però l’ambient que es creava en aquelles sales on ens reuníem era una cosa que jo desconeixia. Jo venia de la desesperació de l’addicció activa que m’havia portat a fer bogeries. Allò m’atreia, sentia aquelles persones que explicaven com ho havien fet i jo volia el que ells tenien.
El perfil d’addicte dels anys 80 ha canviat respecte al d’ara?
Potser ara hi ha més drogues de disseny i abans se’ns morien uns quants a l’any. Ara és més fàcil entrar a la dinàmica de la recuperació gràcies a tenir literatura i altres mecanismes per treballar els passos. Abans no teníem eines suficients com les que tenim ara.
Potser hi ha algú que ens llegeix que dubta si algú del seu voltant o ell mateix és un addicte, com definiríeu l’addicció?
És la ingovernabilitat de la vida i la impotència davant del consum, no teníem el poder de poder parar. La diferència d’un addicte amb qui no ho és està en poder parar. Un addicte pot arribar a arruïnar famílies, matrimonis i el que enganxa per davant. A més a més, el perfil d’un addicte també es pot anar trobant en la infància. Sol ser el d’un infant que a mesura que va creixent no accepta la vida tal com li ve. Quan és adult és un rebel i sent que sempre li falta alguna cosa, no sap com omplir aquest buit i ho fa amb plaers immediats com consumir drogues. Narcòtics Anònims és una oportunitat per omplir aquest buit amb espiritualitat, que no té a veure amb la religió, i bona voluntat per tenir una vida més centrada, serena i digna.
Què li diríeu perquè aquesta persona acudís a Narcòtics Anònims?
Li diria que es donés una oportunitat. Normalment quan arriben a Narcòtics Anònims estan farts de patir i de veure que la seva vida no té solució. L’addicció és una malaltia, està catalogada com a tal a l’OMS, i jo ho seré fins que em mori. Una persona es pot recuperar i aturar l’addicció, però no hi ha una cura coneguda.
Què us aporta perquè penseu que és important que altres persones hi vagin?
Jo puc anar a un centre perquè m’ajudin a deixar de consumir, però un cop surts t’has de tornar a afrontar a la vida. Narcòtics Anònims ofereix aquest programa de seguiment, t’ajuda a afrontar les coses tal com venen i a viure la vida.
Per què és important organitzar xerrades de difusió com la que feu a Martorell?
Perquè quan ens donem a conèixer estem oferint una oportunitat a moltes persones que creuen que la seva vida no té solució. Quan jo vaig arribar creia que no hi havia cap mena de sortida per a l’addicció i que jo moriria sent addicte, ja havia firmat un pacte amb el diable. M’era igual agafar la sida o morir de sobredosis. Quan algunes persones escolten això, busquen informació de Narcòtics Anònims.
