El martorellenc Oriol Malet és l’autor de les il·lustracions del llibre Judici a la democràcia. Frases per a la història, que acaba de publicar aquest juliol l’editorial Comanegra. Un llibre sobre el judici del procés, que deixa constància de les frases més rellevants pronunciades al Tribunal Suprem, i que dibuixa els rostres dels presos catalans independentistes i els d’alguns testimonis. El llibre està prologat per Gonzalo Boye, l’advocat de Carles Puigdemont i Toni Comín, i les creacions de Malet les ha fet amb la tècnica de l’esbós de sala de judicis, dibuixos ràpids en pocs trassos que es fan en aquests espais, i que en el llenguatge anglosaxó es coneix com a courtroom sketch.
Nascut a Martorell ara fa 44 anys, Malet es va iniciar a l’escola d’arts plàstiques de Ca l’Oller i va estudiar a la facultat de Belles Arts de Barcelona. L’any 2004 comença la carrera com a il·lustrador professional. En la següent entrevista, Malet explica com va inserir-se en el judici al procés per a immortalitzar-lo i dels projectes futurs.
Oriol, parla’ns d’aquest llibre.
És un recull de les il·lustracions que he anat elaborant per La Vanguardia durant aquests darrers mesos, amb la cobertura del judici del procés. L’editorial Comanegra em va proposar de recollir-les, després de detectar un petit clam popular a xarxes. I té un petit plus, ja que vam afegir uns quants dibuixos més que no van sortir al diari, per tal de tenir una foto més exacta i global, un bon resum de tot el que ha estat el judici. Per tant, s’inclouen més imatges, amb declaracions i personatges més que, pel ritme del dia a dia de la premsa, no es van publicar a La Vanguardia.
Què ens en pots dir de la tècnica del courtroom sketch?
És una tècnica molt comuna a les sales de judicis, i història del periodisme. De fet, cal dir, sobretot a les noves generacions, que quan va néixer el periodisme encara no existia la fotografia, i aleshores tot s’acompanyava d’il·lustracions. Es feien dibuixos de judicis, o bé perquè encara no hi havia càmeres de fotografia o bé perquè no les deixaven entrar, com passa avui en dia. Però sí que es deixa entrar a dibuixants. I em va semblar interessant de ser-hi.
I com era un dia de treball?
Havia de fer els dibuixos en una o dues hores, seguint allò que en diuen el tir de càmera: fer els dibuixos a partir de poques visualitzacions i de manera ràpida, amb poc temps, amb un estil molt ràpid i fresc, cosa que a mi m’afavoria.
Vas trobar altres dificultats?
Un cop allà em vaig trobar que no tenia permís per poder treballar com caldria, ja que en aquest país no hi ha tradició del dibuixant de judici. Em deien que havia de ser discret perquè si no, em farien fora de la sala. Havia de fer apunts petits, amb pocs recursos, tornar corrents a l’estudi i acabar els dibuixos allà. He trobat que és un camí interessant, una via oberta en la que estic investigant per si puc treballar en aquesta direcció. Com a anècdota, dir que el pare de l’advocat Andreu Van den Eynde explicava que ja anava a judicis en els que es feien dibuixos.
Un tipus de treball en el que cal habilitat i rapidesa perquè cal il·lustrar personatges que es mouen constantment. Què et va costar més o quin personatge et va comportar més dificultats?
El que més costava era una qüestió tècnica, la de poder estar més a prop de tothom qui parlava i copsar l’estat d’ànim, veure si estaven nerviosos, seriosos o contents…i clar la llunyania no ho permetia. Paradoxalment, havia d’acabar-ho mirant la pantalla. Aquesta disciplina del dibuix implica controlar molt l’anatomia, la vista i tenir una capacitat per poder solucionar els dibuixos amb quatre traços que siguin molt efectius, i dominar els trucs de combinar quatre colors que ajudin a crear la sensació de volum.
I com a assistent al judici, quina opinió t’ha generat?
És una de les experiències més bèsties que he vist. Jo, que no tinc l’experiència d’assistir a un judici, tinc la sensació de la justícia és, des del meu punt de vista, una mena de posada en escena o teatre en la que s’estan dient coses que tu saps que no són certes. Ja m’ho van dir alguns companys dies abans: en preguntar-me si no havia vingut mai un judici, em van dir que m’agafés fort a la cadira, perquè em vindrien ganes d’aixecar-me per dir un “això no és així, quina barbaritat i animalada!”.
Es pot valorar de manera objectiva?
Ho dic des del posicionament de ser molt capaç d’entendre tots els posicionaments extrems. De fet, tot i que jo en tinc un que és força extrem, en tinc un altre que és el d’entendre tots els demés. Sóc molt amant i defensor de la llibertat d’expressió. De fet, la llibertat d’expressió és lluitar perquè els demés puguin dir el que a tu no t’agrada. Però clar, allà es deien moltes barbaritats i animalades.
Recordes algun capítol que et marqués especialment?
Recordo la última sessió a la que vaig ser, quan les acusacions es refermaven en els seus arguments i exposaven tota la pena que volien que els caigués a sobre. Va ser una jornada molt trista. Veies que tothom tenia un discurs tan apamat i tan pactat que arribaves a la conclusió que no hi havia res a fer. Era molt dur.
La selecció de les frases que apareixen al llibre la va fer Gonzalo Boye. Com valores haver treballat amb ell?
L’editorial Comanegra li va proposar al Gonzalo, que es va enrotllar molt bé i va fer un treball de periodisme pur per seleccionar les frases d’un judici tan extens. I en paral·lel, una cosa que m’ha fet veure és la quantitat de coses que van passar durant el judici i que ja no recordem. Ha estat tot tant boig que ha implicat un exercici de documentació a no oblidar.
Canviant de tema, sabem que seràs el proper pregoner de la Festa Major…
M’ha fet molta il·lusió quan m’ho van proposar. Primer em va sortir un ‘no’, però em va durar 60 segons, i de seguida vaig pensar que podria ser molt divertit. Sobre el que diré, tinc algunes coses al cap i alguns amics que ja han fet pregons m’han ajudat. Com que les idees les tenia molt clares, crec que quedarà un pregó amb el que ens ho passarem molt bé tots plegats. Alguna sorpresa hi haurà.
I per acabar, et volem preguntar per altres projectes recents que tens entre mans, com ara el còmic Mandela i el General, que sembla que ja és a la llista de les millors lectures recomanades per aquest estiu…
Està funcionant molt bé i el recomanen com a lectura d’estiu a diferents publicacions, i també com a lectures d’instituts, no només aquí. A Sud-Àfrica em van dir que s’estava introduint a les escoles del país. A més, es van afegint edicions en altres idiomes. Ara ja s’ha fet una 2 edició en català i portem 9 idiomes…tot és alegria, en aquest llibre! A més, ha estat un luxe poder treballar amb el John Carlin. I ja puc avançar que ens hi hem tornat a posar amb un altre llibre, que serà un exercici de sàtira política amb moltes ganes de repartir per totes bandes, amb un humor d’estil britànic.
