El pilot Josep Maria Mas i Arcos ha fet història en completar el 42è Dakar celebrat entre el 5 i el 17 de gener a l’Aràbia Saudita. Tot just és el primer cop que un martorellenc finalitza aquesta mítica prova ideada l’any 1979 per Thierry Sabine. Mas va finalitzar la seva participació en el 69è lloc de la classificació de motos -16è de la categoria Marathon- amb un temps de 59 hores, 40 minuts i 9 segons.
Després de 7.856 quilòmetres pel desert i 12 etapes, formant part de l’equip Pedregà Team, de tornar a palpar la duresa del terreny i de la prova, el pilot ja pot dir que ha fet realitat el somni de completar-la, espineta que se li va quedar clavada l’any passat al Perú en la seva estrena, quan va haver d’abandonar a meitat de recorregut. De nou a casa, ens parla d’aquesta experiència tan satisfactòria.
Pep, ara que ja han passat uns dies des que vas completar el ral·li, quina valoració en fas, de tot plegat?
No m’esperava passar-m’ho tan bé, ha sigut una experiència inoblidable. La primera setmana va incloure etapes amb molta pedra i va suposar una càrrega de molts quilòmetres, però ho vam gaudir, ja que havíem d’apretar en etapes que ens anaven molt bé per la nostra forma de pilotar i per la seva varietat: pedra, duna i sorra. La segona setmana la vam viure amb molt de desert obert, més dunes i més velocitat, etapes més perilloses, algunes amb rectes de fins a 15 o 20 quilòmetres que agafàvem amb molta velocitat, uns 150 per hora. Ho he pogut compartir amb el meu germà i amb el meu pare, que va estar amb mi a les darreres etapes, amb l’Anselm Moya, que m’ha ajudat molt a aconseguir aquest somni i la meva ma dreta durant 2 anys i el mecànic navarrès Diego. Estic súper content d’arribar al final el dia 17, pujar al podi i que em donessin la medalla.
Què se sent en aquells segons finals abans d’arribar a la meta final?
S’ha d’anar a buscar el dia a dia, perquè sinó se’t fa etern. Sabia que la 12a etapa seria molt diferent. Comences i ja estàs pensant en el pòdium, i això es un error. Em deia a mi mateix: no hi pensis! Et queden 160 kilòmetres, poden passar moltes coses y has de pensar en centrar-te en el que estàs fent, gaudir i si arriba el premi, ja arribarà, i si no arriba, mala sort. Això sí, quan queden 3 o 2 quilòmetres per acabar ja se’m saltaven les primeres llàgrimes.
Què se’t va passar pel cap, en aquells moments?
Et ve tot al cap: des de era petit, des que vaig començar amb la moto, les carreres…i dius: estic a res de aconseguir-lo, et queden 2 o 3 quilòmetres per fer realitat el somni de la teva vida, amb tot l’esforç personal i tota la gent que t’ha ajudat. Quan arribes tens una felicitat en extrem. Va ser un dels dies més feliços de la meva vida.
Vas desclavar-te una espina?
Totalment, perquè pensa que l’any passat al Perú vam trencar a l’etapa número 5 i des d’aleshores no hi ha hagut ni un sol dia en que no hagi pensat en allò.
Quin va ser el moment més crític que vas passar, durant la prova?
La 4a etapa. Aquell dia ens vam llevar a les 04.00h i a les 05.00 arrencàvem. Vam fer uns 220 quilòmetres de carretera i l’embragatge fallava. Faltava un quart d’hora per sortir amb l’especial i ens vam adonar de tot el líquid de l’embragatge que tirava de la bomba de sota dins del motor. Ens vam quedar sense embragament i vaig trucar al director de l’equip. Ell estava a 900 quilòmetres, no podia fer-hi res i em va dir textualment: Pep, treu l’etapa com puguis! Va ser molt complicat sense embragatge, però vaig sortir. Els 400 primers quilòmetres eren pista i em van posar fàcil anar sense l’embragament, però aleshores arribaven uns 50 quilòmetres de dunes, amb molta sorra i molta pedra. Quan vaig arribar allà vaig començar a veure gent a qui els hi costava pujar, i alguns que eren a terra i vaig pensar: d’aquí has de sortir com sigui, no pots caure, no pots parar la moto i has d’anar amb el gas just per poder acabar aquells 50 quilòmetres! De veritat que hi ha moments en la vida que saps què has de fer i vaig anar tirant. Pensava per moments que se’m parava la moto, però ho vaig anar salvant i al final vaig acabar aquells últims quilòmetres. Va ser un patiment, perquè pensava que allí acabava.
Algun altre moment complicat?
El últims tres dies em va començar a fer mal el braç, a causa d’una tendinitis molt forta que no em deixava dormir a les nits. M’aixecava 2 o 3 vegades amb la mà dreta inflamada i amb formigueig. A la 9a etapa vaig haver de parar a la cuneta i vaig pensar que no sabia si podria aguantar. Mica en mica, parlant amb el meu pare i amb l’Anselmo, em van dir que intentés fer uns quants quilòmetres més. I mica en mica, prenent ibuprofens, vaig anar tirant, tot i que en la penúltima etapa de 200 quilòmetres de dunes les vaig passar molt negres pel mal que em feia.
Quin percentatge creus que hi juguen l’aspecte físic i el psicològic?
L’aspecte psicològic comença quan nosaltres agafem una moto Huskvarna, i la probem per primer cop dues hores abans d’embarcar-la. Et comencen a qüestionar si podràs amb una moto que no l’has provada mai, i penses que són molts dies i quilòmetres i si la sabràs fer anar. En arribar allà has d’estar molt fort i preparat físicament, però diria que en aquesta carrera el 40% és físic i el 60%, psicològic.
Per què?
Perquè veus molts panorames: gent a qui la carrera els atrapa i els pot, que la moto i el físic els van bé, però que el coco no funciona i t’atrapa fins que no pots més. De fet, vaig viure el cas d’un company que es va trobar en aquesta situació: la moto tirava, físicament estava bé, però psicològicament no va saber suportar la pressió o la responsabilitat o el que li va venir al cap de pensar en arribar al final. Pensa que s’acumulen poques hores de son, d’aixecar-te molt d’hora, de fre que no esperàvem que fos tant, de fer enllaços de 300 o 400 quilòmetres…i no menges, no dorms i fas molts quilòmetres. Hi ha gent a qui la prova el pot.
Parlaves de les temperatures al desert…
Sí, hi havia unes mínimes d’entre 0 i 4 graus i dins la tenda de campanya feia molt fred. Les màximes durant el dia eren d’entre 20 i 23 graus.
Has viscut alguna etapa de fins a 886 quilòmetres, la més llarga. Va ser especialment dura per aquest fet? Com s’afronta?
El primer dia sí que t’espantes quan et diuen que faràs 700 o 800 quilòmetres, però jo ho afrontava dividint les etapes. Feia els primers quilòmetres fins arribar a l’especial. Quan hi arribava, pensava en arribar al refueling (on poses benzina a través de les cisternes de l’organització) i pensava que estava a 180 de distància. En aquests punts paràvem un quart d’hora per repostar i menjar una mica, i pensàvem en els següents 220 quilòmetres…i així anaves fent fins que acabaves l’etapa. T’has de posar petits objectius durant el dia que et fan arribar al final. El gaudir i passar-t’ho bé fa que sigui més fàcil.
Un dels moments més durs d’aquest Dakar va ser la mort del pilot Paulo Gonçalves a la setena etapa. Com ho vas viure?
Va ser un dia molt lleig i trist. En Gonçalves era un home molt estimat dins el bivac, molt bon professional. Aquell dia, al quilòmetre 250 em vaig trobar la seva moto a terra, amb un helicòpter al costat. Em van fer desviar, però vaig veure que hi havia dos pilots del seu equip allà i que ell ja no hi era. En aquell moment penses que alguna cosa ha passat, però no t’imagines la gravetat de l’accident, i al final de l’etapa em comuniquen que s’havia matat. Va ser un cop molt fort, primer perquè penses en ell i en la seva família. Sabem que fem un esport molt perillós i saps que això pot passar, i després ho portes a dins durant dies. Va ser un cop molt fort moralment, perquè el dia abans havíem coincidit al menjador i al breefing i veus que un dia hi és i al següent no, però no et queda cap més remei que continuar.
Com han estat els escenaris de les etapes a l’Aràbia Saudita?
M’he trobat un desert molt verge i m’ha sorprès, perquè estic acostumat a entrenar al Marroc i a Algèria, i allà hi ha molt de turista i es fan moltes roderes per on passen molts cotxes, i en haver-hi tanta circulació el camí està molt determinat. És un desert que es viu dins del desert. No vaig veure cap poblat, cap haima…era un desert tant desèrtic que allà per on passaves es veien les roderes per on passava la carrera, alguns camells i molt poca vida més. I els últims dies cap al ‘Vacío del Desierto’, una zona en la que no hi havia civilització en 300 quilòmetres a la rodona i en la que les vistes i el paisatge eren espectaculars.
La pedra és al superfície més perillosa?
Sí, però alhora és on em trobava més bé, perquè jo venia de l’enduro i m’agrada molt la pedra. És molt perillosa, perquè a cada metre en tens una, però m’hi vaig trobar molt bé. Però aquest ral·li m’ha agradat molt per la varietat de terreny que m’he trobat: pedra, sorra, camins, dunes…de tot!
Com van respondre la moto i l’equip?
La moto va funcionar perfecte, fins el punt que crec que tornaríem a fer la prova i aguantaria. I l’equip va estar brutal. Per mi és una família, tant el Pedregà, la seva dona, la Lina, que s’encarrega dels papers, els mecànics, el Jordi…un equip súper humà que m’ha ajudat molt.
Expliques que, a més de les etapes, cal afegir també el rodatge que suposen els enllaços…
Al Dakar mai comences etapa allà on has dormit. Per exemple, per l’etapa 3 havíem de fer uns 400 quilòmetres per carretera, com anar d’aquí a Alacant per començar la carrera, i allà iniciar l’especial de 300 o 400 o 600 km. El hàndicap en aquest Dakar són els enllaços, que representen moltes hores.
Com era un dia a dia d’etapa i com es podia gestionar, emocionalment?
Funcionava com un robot. Sortia, feia la meva carrera, arribava a meta, em dutxava anava a sopar, parlava amb els mecànics i anava a dormir, i tots els dies així. No pots començar a parlar amb la resta de pilots de com ha anat l’etapa, perquè són hores de son que estàs perdent, i has de descansar el màxim possible, menjar el màxim possible i dormir el màxim possible.
Era fàcil conciliar la son després d’un dia tan intens?
A casa jo sóc molt delicat i el mínim soroll em desperta. Allà dormíem al bivac al costat dels camions, i tenia la tenda de campanya al costat, a pocs metres, de la d’un altre equip amb un generador obert tota la nit provant un camió, un cotxe, una moto…Era un soroll horrible, però arribes tan cansat que caus al matalàs i et quedes grogui.
Per tot plegat, anava bé la jornada de descans?
Anava molt bé, però pecant de massoquista et diria que jo no la faria. Sí que la desitges quan estàs a la cursa, perquè portes 6 dies amb un ritme de moto, de carrera que quan arriba l’etapa de descans, t’adones que et trenca el ritme, i el dia següent costa molt tornar a agafar-lo.
I de l’estada al país, l’Aràbia Saudita, què ens en pots dir?
Doncs que va anar bé. Des de l’equip ens ho van exagerar molt. Ens van arribar informes a cada pilot per part del govern amb tot allò que no podíem fer. Allà vaig veure que no és un país normal…veies coses molt lletges que feien a les dones, però també vam veure dones que podien triar si volien o no anar amb burka, amb els cabells fora i la cara destapada. L’únic que sí que teníem prohibit era l’alcohol o el menjar porc, però tampoc em va semblar tan heavy com el que ens havien explicat. Em va sorprendre.
Et vas emportar algun record, d’allà?
Sorra! I una pedra. Ho tinc a casa. De fet, tinc sorra de tot arreu: del Sàhara, del Perú…de molts deserts.
I físicament, què dóna l’organització pel fet d’acabar el Dakar?
Una medalla, un toc a l’esquena i un “molt bé noi, has arribat al final!”. I ja està. És una satisfacció personal.
Aquest èxit de completar la prova és un punt i final al Dakar, per tu?
M’ho pregunta molta gent. Aquest any ens ha costat molt ser-hi pel tema dels patrocinadors, perquè participar és impagable per a la butxaca de qualsevol persona i ens va costar molt. A més, a casa pateixen molt i tinc dos fills i dona. Va passar l’accident del Paulo i aquí van patir molt, i en arribar els vaig dir que seria l’últim any. Deixo alguna porta oberta, però ara vull gaudir del moment, i d’aquí a uns mesos decidirem el que fem.
Pel tema patrocinadors, acabar la prova podria facilitar aconseguir-ne per l’any vinent?
Sí, d’això en sóc conscient, i que si ara volguéssim tirar endavant podríem anar amb una bona moto i una bona infraestructura . Però vaja, m’ho haig de pensar perquè és una decisió que si tiro endavant serà més fàcil. Jo tinc la meva feina, la meva família i la meva vida i ara venen uns dies per decidir a veure què fem. Encara costa, moltes hores en moto un altre país, pressió, nervis…arribes aquí i encara sembla que tinguis un peu allà.
I ara a tornar a la rutina i al projecte d’Escola de Motociclisme per a nens i nenes que tens al camp de Les Carolines…
Ara estem esperant que l’Ajuntament ens concedeixi lloc per fer una escola permanent, amb una mica de circuit pels nens i que comencin a tenir algun salt i alguna corba. La canalla està molt contenta i hi ha una afició que jo no m’esperava, de nens que no han tingut l’afició de la moto a casa seva però que s’han apuntat. Jo quan els veig amb aquella cara de felicitat dins del casc i em miren somrient em recorden quan jo era petit.
Ja t’han vist?
Vaig arribar el passat dissabte i dilluns vam haver d’anul·lar la classe pel temps. Aviam si aquest dijous els puc veure, perquè he rebut molts missatges de suport per part d’ells. Em sap greu no haver pogut respondre fins ara a tota la gent. Vaig responent aquest dies de mica en mica tots els missatges.
