Converses de neu és el llibre commemoratiu dels 30 anys consecutius d’emissió del programa de Televisió de Catalunya Temps de neu. El seu presentador, durant tot aquest temps, és el periodista i escriptor Antoni Real, nascut a Barcelona el 1959 però resident a Martorell des de fa més de vint anys. Real ha compaginat la feina de periodista amb l’edició de dues novel·les –Sota la neu i Salnitre– i altres llibres d’història i de turisme. Ràdio Martorell l’ha entrevistat al programa Martorelletres, per aprofundir en aquest darrer treball editat per Cossetània. Una obra que recull les converses amb setze personatges populars catalans aficionats a l’esport blanc.
Tot això coincidint amb la presentació del llibre aquest passat dimecres a la Biblioteca Martorell, que va anar a càrrec de l’esportista gelidenca Alba Coma. Coma, que pateix la discapacitat de l’espina bífida, esquia des de fa 5 anys –els 2 darrers en competició- amb cadira de rodes i un sol esquí, i és l’actual campiona de Catalunya i sots campiona d’Espanya d’esquí adaptat, la gelidenca Alba Coma. Ella va ser l’encarregada d’introduir els assistents en aquesta darrera creació del periodista.
-Antoni, portes 600 programes del Temps de neu i prop d’un miler de reportatges televisius. Imaginable quan vas començar, fa trenta anys?
-No m’esperava arribar als 30 anys, i més amb un programa d’esquí. Malauradament, en aquest país no hi ha molta cultura de neu ni d’esquí com la que tenen Suïssa, Àustria, França o Itàlia. Recordo que quan vam arrencar el temps de Neu algunes persones ens deien que no duraríem ni 3 setmanes. I hem durat 30 anys.
-Quin ha estat el secret?
-Crec que és un programa que estèticament funciona bé, perquè el marc és bonic i tot el que fas sobre fons blanc destaca molt. Hi inserim també molta acció, i hi afegim molta referència al turisme hivernal. Són un conjunt de coses que, totes juntes, crec que han fet que funcionés.
-Com es pensa i es fa un Temps de neu en una temporada hivernal tan seca i escassa com la present?
-Aquest és el gran problema que tenen les estacions d’esquí, els esquiadors i evidentment també nosaltres. Fer un Temps de Neu sense neu és com fer un telenotícies sense notícies, o un gol a gol sense gols. Aleshores, ens les hem d’enginyar: viatjar una mica més, demanar imatges i buscar-les on sigui. Això és el que ens ha passat al principi d’aquesta temporada, però per sort, ara s’està arreglant.
-Parlem del llibre. És molt diferent del que vas fer amb motiu del 25 aniversari?
-Pels 25 anys vam fer un llibre on explicàvem anècdotes de televisió i del programa, però aquest any TV3 em va proposar de fer un llibre una mica diferent, mantenint unes converses de neu amb setze persones que relacionem amb d’altres facetes, però que també practiquen molt l’esquí.
-Per exemple?
-Doncs és el cas de Jordi Bonet, l’arquitecte de la Sagrada Família. Un home que té 91 anys, que en fa setanta que va començar a esquiar quan no hi havia remuntadors i que encara continua fent-ho. O el de la il·lustradora Roser Capdevila, el perruquer Lluís Llongueras, el meteoròleg Francesc Mauri o l’ex futbolista Hristo Stoitchkov.
-De què parlen?
-Parlen d’aquest esport tan meravellós i sobretot de la indústria de l’esquí. Una indústria que fa que molta gent visqui d’això en aquests moments al Pirineu. Que hi hagi neu al Pirineu és molt important no només per tenir reserves d’aigua, sinó també perquè hi ha molta gent que hi viu, d’això.
-Ens pots fer un tastet d’alguna reflexió que han fet els teus entrevistats i que et sembli interessant?
-Per exemple, en Toni Campañá em va dir que l’esquí posa en moviment tot un mecanisme que et desconnecta de la rutina diària i que t’ajuda a viure. O la Roser Capdevila, en la seva senzillesa, em va dir una frase meravellosa: “la neu és maca, és bonica de per si, però és que a més tapa les coses lletges!”. I el Kilian Jornet, un home acostumat a guanyar, hi fa la reflexió que “el que realment ensenya en aquesta vida són les derrotes”.
-I quina seria la teva frase al voltant de la neu?
-Doncs el que diuen alguns dels entrevistats: que l’esquí aporta la tranquil·litat, el desconnectar dels problemes diaris i el gaudir absolutament de la natura, del silenci, alhora que fas una activitat esportiva. I també que l’esquí és un esport que no és competitiu: quan vas a esquiar amb algun familiar o amic, no jugues per guanyar com passa per exemple amb el tennis o el golf. Pots anar-hi amb qualsevol persona, sigui gran o jove, i passar-t’ho bé, no estàs competint amb ell en cap moment, estàs gaudint de l’esport i de la natura al seu costat.
-Com ens recomanaries la lectura de Converses de neu?
-Doncs dient que és un llibre per llegir a l’hivern, al costat de la llar de foc. Siguis o no esquiador, t’apropa molt no només a l’esquí sinó a la cultura de la neu, i a tot el que envolta el món de la neu, a moltíssimes coses.
-El llibre té un alicient extra…
-Val la pena el llibre per les converses, però també perquè va acompanyat d’una oferta de forfet a totes les estacions catalanes, amb l’objectiu de potenciar el món de la neu i de promocionar el món de l’esquí. Les estacions catalanes han fet un esforç impressionant al costat de la Televisió de Catalunya, tot fent uns descomptes increïbles que dubto que es tornin a repetir mai. Per exemple, un forfet que costa 50 euros arriba a sortir per 15 en alguns casos.
-En quin punt està la promoció de l’esquí a casa nostra?
-Ara els nanos comencen a esquiar als 4 o 5 anys, però abans no. Jo per exemple ho vaig començar a fer amb 14 anys. Una de les entrevistades, la Blanca Trauttmansdorff, explica que al seu país, a Àustria, els nens pràcticament esquien abans que caminen. Faci bon o mal temps. I allà fer bon temps vol dir que nevi.
-Com es pot fomentar que vagi a més?
-Recuperant la Setmana Blanca, que crec que és importantíssim, fonamental. Ara fa 2 anys es va recuperar però es va treure i ara es treballa per intentar recuperar-la. És molt important perquè els nens coneguin l’esquí i surtin a conviure amb els seus companys durant una setmana de dilluns a divendres, i puguin conèixer la muntanya i l’esport. Poden decantar-se pel futbol o pel bàsquet, però els recomano la muntanya i l’esquí. Com a mínim que ho tastin! No se’n penediran mai, n’estic convençut.
