El futbolista de l’AC Spezia, Salva Ferrer (Martorell, 1998), s’ha convertit en el primer jugador martorellenc que assoleix la Sèrie A, la màxima categoria de futbol italià, en una temporada per on l’equip n’ha passat de tots colors. Ferrer es prepara per a un nou curs en què assaborirà l’elit el futbol italià. I analitza el curs i el que li arriba a partir del nou mes de setembre.
Pregunta-Has paït ja que ets de Sèrie A?
Salva Ferrer-Ara ja sí, després d’una setmana i escaig d’haver-ho celebrat ja ens fem a la idea. Però els primers dies, mentre ho celebràvem als carrers de la ciutat, no ens ho crèiem, jo no m’ho creia. Després d’aquest any difícil no haguéssim imaginat acabar així, però estic molt content.
P-Com va ser aquella celebració? Va ser diferent al que hauria d’haver estat de manera habitual?
SF-Va ser increïble. Tot i així, nosaltres vam fer un escrit per tal que la gent seguís les normes i portés mascareta, tot i que hi va haver persones que no van fer cas. Nosaltres ho vam recordar, però aquesta ciutat no havia viscut mai una cosa semblant. Va ser increïble, i després d’aquest any, de tenir els aficionats lluny, celebrar-ho ha estat molt gratificant. Aquella nit va ser una nit per recordar, no l’oblidaré mai.
P-Com va ser, a nivell emocional, tornar als entrenaments i poder acabar com heu acabat?
SF-A nivell anímic va ser una injecció d’energia increïble. Els primers entrenaments no teníem ni pilotes ni gimnàs, no ens podíem saludar, eren a distància, però córrer i riure amb els companys era una passada, en aquell moment ho vaig valorar moltíssim. Ja quan ens van arribar les PCR vam poder entrenar junts i valores el que ha passat i fas que tot hagi valgut la pena. L’equip va treballar molt a casa i es va preparar molt per a la represa de la competició, i es va notar.
P-Com ha estat aquest segon tram de competició? Ha estat tan exigent com esperàveu?
SF-Nosaltres volíem lluitar pel segon lloc, al final vam perdre un parell de partits clau que ens van penalitzar però partíem com a cinquens i vam acabar segons, no va ser la millor de les línies a seguir, però vam poder avançar alguns equips i tenir avantatge de cara al playoff.
P-L’ascens, era un objectiu, a l’inici de temporada?
SF-No, no era ni molt menys un objectiu, i cap jugador ha sentit aquesta pressió. La intenció era donar sempre la nostra millor versió. L’equip va començar molt malament, fins i tot en llocs de descens. Sense plantejar-s’ho del tot, l’equip va assolir objectius ràpidament, i vam anar reciclant els nostres objectius fins plantejar-nos l’ascens directe al febrer, quan érem segons. En la represa, ens vam centrar en el playoff d’ascens.
P-Va ser una muntanya russa, ha passat de tot…
SF-Sí, l’entrenador (Vincenzo Italiano) té les coses molt clares i és diferent a la resta d’entrenadors italians, potser per això va costar entrar dins la seva dinàmica per part dels companys. En el meu cas era diferent, perquè venia de fora i m’havia d’adaptar al que hi hagués, però els italians estaven acostumats a un altre tipus d’entrenadors. L’equip jugava bé, però, i tard o d’hora havien d’arribar els resultats. I van arribar de la millor manera: vam fer rècord de partits sense perdre de la història del club, rècord de partits guanyats… vam fer una ratxa boníssima des de desembre fins al febrer que ens va permetre fer un salt de 15 posicions.
P-Fa un any arribaves a Itàlia, i en una temporada has jugat 24 partits de 29 com a titular, t’han escollit com un dels millors defenses i has trencat rècords amb l’AC Spezia. Com ha estat la teva adaptació? Has trobat diferències respecte el futbol d’Espanya?
SF-L’adaptació va ser difícil. Vaig apostar per Itàlia sense saber com aniria, com seria el club, per què lluitaria,… L’any va començar malament, però per mèrits de tots el club, jugadors i entrenador ho vam treure endavant i amb la confiança per part de l’entrenador em vaig sentir gratificat, part del canvi. L’equip anava malament i l’entrenador va decidir canviar l’11 i jo vaig entrar-hi. Coincidència o no, jo no soc un jugador que decideix els partits, però vaig ajudar a que l’equip agafés el camí correcte. Pel que fa a l’adaptació al joc, és un futbol molt ordenat, més controlat, a Espanya els mitjos i laterals tenen més llibertat, al Nàstic en tenia. Crec que hem fet un futbol vistós, maco.
P-Ara mateix en quin moment us trobeu i com es presenta el nou curs?
SF-Ara el club s’ha d’organitzar perquè el director esportiu marxa i veurem com ho gestiona i quines baixes i altres hi ha a l’equip. Ens han fet proves PCR i amb els resultats de gent que sobretot ve de fora, i per evitar contagis, començarem a entrenar després de la segona prova. Jo mantinc el meu contracte en vigor, era de quatre anys, i no canvia perquè hàgim pujat a la Sèrie A.
P-Parles d’un ascens històric per al club però també a Martorell. Ets el primer jugador martorellenc en ascendir a la Sèrie A. Té un component històric, tot plegat.
SF-Sí, vaig a tot arreu dient que soc de Martorell, porto els colors de Martorell al cor, i és un orgull. Encara no he debutat a la Sèrie A, però tot fa pensar que ho faré. Els tifosi (així s’anomena els seguidors del futbol a Itàlia) i els que no ho eren tan et fan saber la importància que té i t’agraeixen l’esforç que has fet després dels mesos que hem estat a casa.
P-Vas vestir la samarreta del CF Martorell, fa quatre temporades tu vas formar-hi part. Ara, com el veus? El segueixes?
SF-Segueixo el dia a dia sobretot del primer equip, perquè és on tinc més companys i amics. He vist un canvi molt positiu, abans era una club més familiar, però trobo que l’evolució que ha fet ha estat el de professionalitzar-lo, mantenint els treballadors de la casa. Portar l’equip a un stage a Andorra és molt positiu i contribueix molt a fer un equip compacte i a tenir un estil de joc. Estic molt content de veure com ha pujat i dels passos que ha fet, i crec que aquest club té capacitat per estar encara més amunt. Fan bé de mirar amunt i mirar més enllà de la Primera Catalana.
P-Extraesportivament, tens altres coses, com estan els teus estudis d’Infermeria?
SF-La meva intenció és seguir amb la carrera tard o d’hora, em queda un any. Pel que fa a les pràctiques és més difícil de compaginar, perquè les pràctiques exigeixen una assistència molt alta. Però la meva intenció és seguir avançant en la carrera. El futbol t’ajuda a viure amb tranquil·litat, i des d’ara fins que acabi tinc temps per acabar infermeria i fer altres coses.
P-Com a futur infermer, i després de viure la pandèmia en un dels països més afectats, t’atreviries a donar algun consell?
SF-Soc partidari de seguir sempre les normes, tot i que la gent necessita certa llibertat. Aquesta llibertat ja ens la donen, però hem de ser intel·ligents i no prendre el braç quan ens donen la mà. Hem d’entendre les llibertats que ens donen i aprofitar-les al màxim, però no anar a més. Si anem més enllà podríem tornar a les fases anteriors, i no aniríem enlloc.
